Emigdi Subirats i Sebastià

Panoràmica de Rossell (Baix Maestrat)

Miquel Àngel Pradilla és un dels darrers homenots de lletres que ha donat la terra del Maestrat. Natural de Rossell, una població xicoteta situada just a la vora de la maleïda frontera autonòmica que divideix dos territoris amb llengua i història comuna, apunta ben alt quant als estudis lingüístics de la llengua catalana. Cal tenir present que és professor de Sociolingüística del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili des de fa 15 anys, i membre de la Secció de Sociolingüística de l’Institut d’Estudis Catalans des de 2005.
Vaig entrar amb contacte amb ell a partir de la seua proposta d’edició del llibre "Amposta", del qual vaig ser coordinador, en el marc de la Capitalitat de la Cultura catalana de 2006 que va ostentar la vila montsianenca.  L’editorial que dirigeix, Onada Edicions (amb seu a Benicarló), tira endavant un projecte ideològic ferm: la col·lecció Cruïlla, destinada a aportar monografies històriques i gràfiques sobre poblacions situades a banda i banda del riu Sénia. De moment ja han eixit les de Rossell i Amposta, i estan en vies de publicació les de La Sénia i Alcalà de Xivert. Es tracta d’edicions bellíssimes amb una important aportació gràfica que pretén contribuir essencialment a potenciar l’autoestima de la nostra gent.
Miquel Àngel Pradilla és, doncs, un agent de cultura que fa una aposta seriosa per la dignificació de la llengua catalana i per enfortir els lligams polítics i culturals dels territoris de parla catalana. Amb ell comparteixo tot un seguit d’ideals quant a pàtria i cultura. Voldria sobretot fer esment d’un tema en el qual coincidim, atès que em té força preocupat darrerament: el model lingüístic. Pradilla creu fermament en la necessitat de potenciar un model estàndard de la llengua catalana, sense cap tipus de menyspreu per les diverses modalitats dialectals, però sense fer bandera dels localismes particularistes que massa sovint ajuden a empobrir l’idioma. El català no es pot permetre massa aventures localistes (impulsades curiosament per suposats defensors de la llengua) que acaben empobrint el potencial literari propi. 

En els darrers anys Miquel Àngel Pradilla ha publicat infinitat d’articles en revistes especialitzades i també una gran quantitat de llibres. En destacaré un en especial, "El laberint valencià", una anàlisi acurada de la situació sociolingüística a una terra que estima i li fa mal, a la vegada. Sento una profunda admiració pel seu treball envers la nostra llengua i cultura: Va per tu, Miquel Àngel:

Sents una força fugitiva,/ un desig que desperta il·lusions/ d’altres móns, on les llibertats/ humanes troben el seu lloc,/ on paraules solidàries/omplen els diccionaris./ Dius adéu als enyors,/ saludes inquietuds perfectes/ i et reconfortes amb càntics/ meravellosos de cantants/ que parlen d’amor i altres/ nobles sensacions./ Veus un foc enlluernador,/ que escampa arreu les cendres/ d’un cor que agafa una altra dimensió/ que vola envers quelcom/ que ha de canviar el nostre destí/ amb l’ús d’un nou vocabulari.