Els fils…, 6

Queien,
amb la sequedat de les pedres
queien
una rera l’altra
les teves passes.
Queien
les teves mans
i tot el que pensaves
queia,
i el sexe marcit
i les paraules sense dir
queien.
I les seves vides,
tan despreses de la teva,
de tu
queien,
i les seves veus llunyanes
queien i queien.
Rera murs de silencis infranquejables,
rera de res
queien
com cauen les pedres
als pous muts de l’abandó.

Aquesta entrada ha esta publicada en Els poemes de Els contorns.... Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.