Els fils…, 4

És així,
com núvols que es deslliguen del paisatge.

És així com ets
quan ja s’endevina l’hivern
i el vidre negre de la nit és tan net
que entre l’horitzó i tu
neix el buit d’un temps
desposseït d’aquelles desmesures de la infància.

És així de lleuger el teu ésser
aquesta nit d’hivern,
com núvols que es desprenen del paisatge.

Aquesta entrada ha esta publicada en Els poemes de Els contorns.... Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els fils…, 4

  1. hip diu:

    M’agraden les nits d’hivern. A molta gent no, però a mi sí. I m’agraden perquè quan surts al carrer els sorolls tenen una textura diferent i el silenci és penetrant i profund i es deixa arrossegar pel vent del nord. Aquest vent que talla la pell però que revitalitza les sensacions i desperta volers adormits i el desig de saber que quan tornis a la llar el caliu et rebrà. La vida ha abandonat la seva exterioritat i es vincla al recolliment. Des de fora veus finestres il.luminades i moviments ‘anar i tornar. És llavors quan imagino què fan els sers humans darrere del vidre, com és la convivència en un espai determinat per factors aliés i també voluntat pròpia.. Les llums et conviden a pensar que l’hivern és sols un parèntesi temporal de recolliment necessari. La vida flueix paral.lelament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*