</p
Diumenge va ser el dia que va fer més calor al Pirineu del que portem d´any. A Llanars es van enregistrar 29,5ºC de temperatura màxima, mentre que a l´observatori d´Ull de Ter, a 2.230 m d´altura, es van enregistrar 20,4ºC. Possiblement seran les temperatures més altes de tot l´any 2007 en aquests indrets. Amb aquell dia radiant, sense cap núvol al matí, un grup de 31 persones vàrem anar des del refugi d´Ull de Ter fins al pic de l´Infern. Era una excursió organitzada pel Club de Muntanya Vall de Camprodon, una excursió de les 8 o 9 que organitzem cada estiu per donar a conèixer el territori a qui ho vulgui. Des de Canigó fins a la Cerdanya, des de Mentet fins a Núria, a poc a poc anem descobrint les valls i les carenes del nostre entorn. En els més de 20 anys que fa que s´organitzen sortides, amb el Club hem anat cercant llocs poc freqüents del nostre territori, rutes difícils per la logística d´accés i retorn, i itineraris clàssics com la travessa a Núria per Nou Creus.
El pic de l´Infern té interès per la seva forma piramidal, amb una cara nord on hi ha vies d´escalada, per la seva vista sobre les valls franceses, i pel seu nom. Forma part de les muntanyes amb misteri, com el pic de les Bruixes i el Pla Jugador; muntanyes que han estat marcades per pseudollegendes sobre la por i les bruixes.
El recorregut fou pel coll de la Marrana des d´on vàrem fer un flanqueig per la meitat del pic Bastiments (2.883 m.), fins sortir al coll de Coma Mitjana (2.705 m.); el flanqueig passa per sota uns rocs que en diem col·loquialment els ronyons de Bastiments, i en toponímia oficial es diuen els Madelons de Sobirana. És un lloc farcit d´isards, que sovint es troben pasturant o ajaguts a terra. El flanqueig és incòmode pel fet de ser un terreny amb pendent ple de rocs, inestable. Qui no està habituat a aquest tipus de terrenys té problemes, en no sentir segur el peu quan trepitja. Venien un matrimoni d´anglesos amb un fill als quals els va agafar literalment pànic; s´havien quedat endarrerits del grup i, la por del pendent i de trepitjar rocs, els va fer pensar per un moment que eren perduts enmig d´una muntanya desconeguda. La proximitat amb gent del grup, que els va anar a trobar, els va resoldre el mal moment que havien passat.
Al coll de Coma Mitjana hi va haver reagrupament. És un coll magnífic, amb vistes a la Coma Mitjana, vall que va des d´aquí fins al Ras de Carançà, França endins. Nosaltres fem aquest pas per anar ràpid al refugi del Ras de Carançà; a vegades per anar a reservar llits al refugi per dies propers, ja que no hi ha telèfon per fer-ho.
Després d´esmorzar, pujàrem el pic del Freser (2.835 m). Als peus d´aquest pic i de Bastiments, neix el riu Freser; des les fonts del Freser el riu baixa cap a Coma de Vaca, on s´estimba fins arribar a Queralbs, Ribes de Freser i Ripoll on s´ajuntarà amb el Ter.
La pujada al pic Freser és dreta però curta. Seguint la carena, des de dalt el Freser es baixa per un camí a vegades amb algun pas de grimpada fins un petit collet, es puja a un avantpic que nosaltres anomenem pic de les Vetes Blanques (2.846 m.) i s´arriba fàcilment al pic de l´Infern (2.869 m.). El pic de les Vetes Blanques té ratlles blanques que es veuen fàcilment des de Girona, des de dalt les escales de la catedral; el pic de l´Infern queda darrera seu.
Des del pic de l´Infern, grandiosa vista. El pic està coronat per una creu, i des d´allà es pot veure bona part del Pirineu Oriental, des de Canigó fins el Puigmal, les valls de la cara nord de Carançà i de Coma Mitjana, i un feix de muntanyes llunyanes, des del pic Carlit i el pic Peric, a la Cerdanya francesa, fins al Montseny, Montserrat, o la Mare de Déu del Mont. La part més espectacular és la de les valls de Carançà i de la Coma de l´Infern, al peu mateix del pic. Aquesta coma, amb tres petits llacs, és un dels indrets més solitaris del Pirineu; és una cara nord, i per la seva alçada és un lloc difícil per la supervivència d´éssers vius, sense herba, amb només rocs caiguts de la descomposició de la muntanya. Fins i tot els isards, als que agrada saltar de roc en roc, queden una mica allunyats d´aquest lloc en no trobar-hi menjar. La Coma de l´Infern és un lloc excel·lent per anar-hi des del llac gran de Carançà, i encara millor fer-la per l´aresta que condueix finalment al pic de l´Infern. Us asseguro que és del millor que tenim a casa nostra!
Una vegada havíem fet el cim, vàrem tornar a baixar, continuant direcció Oest, baixant per la cabana de Tirapits. Aquesta es troba en el camí de Núria, en el GR-11. La cabana ha estat lloc de refugi per a molta gent. És una cabana oberta, sense porta, però fa servei a l´hivern quan bufa el vent. Recordo haver-hi menjat una taronja impossible de pelar a fora pel fred i pel vent que feia; dos dies més tard, un 23 de desembre, dos joves varen morir prop d´allà en no poder superar el vent del torb i en caure des del gelat coll de Tirapits. La cabana avui està assistida per un telèfon d´emergències dels bombers. Malauradament l´estiu passat es va enfonsar un lateral. Enguany l´enfonsament ha avançat, i ara estem segurs que el proper hivern caurà. Em consta que els bombers ho han plantejat a la Generalitat i pensen posar-hi una cabana artificial. Llàstima, perquè es perd una part de la història.
Des de la cabana de Tirapits el camí va ser de tornada cap al coll de la Marrana i cap al refugi d´Ull de Ter d´on havíem sortit. Dalt el coll vàrem poder veure l´estat d´un pal indicador que vàrem posar fa dos anys; tot i el fort vent i la neu que hi fa al coll que colga el rètol, el pal d´acer galvanitzat, amb les dues banderoles amb la grafia fresada en material laminat resínic, aguanten a la perfecció, confirmant que és un bon mètode per retolar a alta muntanya. Recordo el dia que vàrem anar a posar el pal amb un equip de bombers, aprofitant que feien manteniment de la ràdio de Tirapits; l´helicòpter que ens portava es va avariar quan estava aparcat vora la cabana, a 2.660 m. El pilot ja rumiava com ho faria per desmuntar el reactor i com es resoldria el transport d´un altre de nou. Sortosament un altre helicòpter portà el mecànic amb oli nou pels coixinets del reactor, el canvià, netejà el sensor de ferritja, i l´helicòpter va poder tornar a casa seva. Això sí, sense nosaltres, que vàrem tornar amb el que havia arribat a socórrer. Per si de cas!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!