Desobediència


Qui em coneix sap que no aparco en un gual ni que s’ensorri el món, però ja fa dies que noto que les ganes de desobeir se m’estan apoderant amb una força sorprenent, sobretot d’ençà que m’he adonat que no surt a compte sacrificar allò que es pensa i el que se sent per no se sap quins ‘alts’ designis. No sé com posar-m’hi si em vull saltar els Manaments, però cada vegada més sembla que aquesta sigui l’única manera de sobreviure a moltes de les absurditats que estem presenciant.

Cada dia que passa és més clar que qui ens mana esgrimeix la Raó com una amenaça i l’alça per damunt de tot i de tothom en forma de Bíblia, Estatut o Constitució, tant és com s’hagi titulat el document… Que lletja que em resulta -penso, mentre l’escric- la paraula document, sobretot ara que es fa servir com una llosa per constrènyer voluntats i sentiments.

I és que la Raó, o qui presumeix de tenir-la, no només no escolta, sinó que escampa el tel de la por sobre la divergència tot recordant-nos que el futur és incert. La Raó, o qui diu tenir-la, s’ha atorgat el poder d’interpretar els textos ‘sagrats’ i dir-nos qui som, què hem de fer i com no ho podem fer. I així, dictant-nos què diuen els papers s’exerceix un poder orfe d’autoritat. Perquè el poder pot ser que s’hereti, o fins i tot hi ha qui se’l fa seu i el manté per la força física o la de les argúcies legals; però l’autoritat no. L’autoritat no es basa en la Raó pura i dura, ni en les escriptures ni en la força, l’autoritat només pot néixer del respecte que es guanya sent generós i escoltant com batega el carrer.

Per això, jo que sempre havia seguit les normes fil per randa, a dia d’avui i veient com s’esfuma allò que em van ensenyar els grans, veient que el que compta és encastellar-se perquè res no canviï, no em penso deixar ofegar per les contradiccions i començo a sentir que l’instint em diu que si m’estimo la dignitat de ser qui sóc, no tinc cap altre remei que desobeir-la aquesta Raó que ni escolta ni sembla que ho vulgui fer. Per mi i pel meu fill.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Desobediència

  1. Roser Cabacés diu:
    Sí, com diu Morin, la raó no és raó si no és alhora crítica i autocrítica. Qui s’erigeix en posseidor de la raó sense contemplar aquestes dues condicions el que ostenta és una falsa raó, més aviat racionalitzacio, que segons Morin, consisteix en part a no voler veure el que contradiu les pròpies idees. Crec que la desobediència davant l’abús i la injustícia és responsabilitat.
  2. marieta diu:
    …i per mi i per tots nosaltres, com diuen a Castelló amb la finesa que ens caracteritza: els diners i els collons són per les ocasions 

    Una abraçada 

  3. rginer diu:
    El subdit obeeix, el ciutadà desobeeix, i nosaltres som ciutadans, no s’ha d’oblidar mai. I hem de desobeïr davant de lleis injustes i fets greus que van en contra dels ciutadans.
  4. Jordi diu:

    Si jo en sapiguès d’escriure així, no parlaria com ho faig. Però, al cap i a la fi, el que menys importa són les formes, i el que cal és el missatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*