Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

La sal i el verb

LA SAL I EL VERB [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 64, estiu de 2013.]   

Carles Miret Estruch, Belleses arbitràries
XXXII Premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March
Ed. 3i4, Valencia, 2013. 70 pàgs.

La poesia no ha de ser resultat d’un caprici momentani, sinó d’una voluntat clara i precisa de dir allò que es vol dir. Així és com Carles Miret construeix la poesia de Belleses arbitràries, així i buscant –com l’arqueòleg que també és- entendre el món.  En aquesta cerca, Miret troba i ens regala versos plens de força alhora que crea imatges admirables com quan diu “la teva pell és pètal irrompible”, i ens sorprèn tant amb l’analogia que hi fa com amb l’adjectiu que aporta un significat del tot nou. El llibre de Miret és ple d’imatges que com l’anterior i a partir de senzilles comparacions, permeten veure transformat en poesia allò que se’ns vol dir. Aquesta transformació és molt evident en un poema breu però colpidor que diu: “Et busque en el fons dels guants / o en els reflexos de llum exhaurida. / Però dins només hi trobe ungles oblidades / com claus reblats d’una creu corcada. / L’estripall esgrogueït de fotografia / que et passava per les natges / era pell de serp desempallegada.”  Tot plegat parla d’un temps que ja és mort, però també gràcies a la imatge de la pell de serp s’evoca el trànsit del món animal al mineral. Un i altre, i també el món vegetal, li serveixen al poeta per parlar-nos d’allò que ha deixat petja en el món: “…la pressió del temps, / oxigen desplaçat / en els intersticis / d’un tronc clivellat de garrofer…”

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s’eleva fins a l’extrem de crear imatges orgàniques: “…la nafra / per on penetra el temps podrit dels morts.” No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d’aquest llibre. No és debades que el poeta afirma: “veig passar el temps / com un cadàver rabent”, o que ens mostra “Sobre la taula / un bocí de carn en descomposició.” Una imatge i l’altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest,  també la presència immanent de la mort. Miret no l’esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre la qual s’ha construït la nostra vida quan parla de “la terra de tots els nostres morts” que són, al cap i a la fi, les nostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s’endinsa en el mar i abandona la vida, ho fa perseguint “la darrera apropiació del buit.” I parla, en tercer lloc, d’una mort desdramatitzada i que és part intrínseca del viure en el cas dels “Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri.” No penséssiu, però, que Miret s’oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s’apropia del temps i en gaudeix en poemes com el que comença “De menuda t’agradava menjar magranes…”, un poema que mostra la joia de saber-se viu en un d’aquells instants que gairebé tot s’atura i el món ens pertany.

Com qui escarba pacient entre la runa, Miret fa la seva poesia buscant allò que vol dir entre les paraules, perquè sap prou bé que amb elles no només es pot mesurar tot, sinó que també es pot abastar la matèria de què és fet el temps: “Les paraules abasten la materialitat del fugisser grapat / de sorra…” I si bé hi ha diversos poemes que en parlen del llenguatge, m’ha captivat la imatge en què vida i paraula es materialitzen com una sola cosa als llavis: “…busques / la sal en els meus llavis i jo / trie el verb més inversemblant.” Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia de Carles Miret. Es tracta d’una poesia essencial i neta d’ornaments innecessaris que m’interessa perquè ajuda a reflexionar. Amb Belleses arbitràries, Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del “Diàleg de la llum amb l’ombra” cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa la vida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l’aliment i la bellesa… I també “unes avarques / una mica gastades, de l’avi” que parlen del mateix que aquest llibre, de la memòria, de la recerca de la veritat i del reconeixement de la bellesa.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.