Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Aquest estiu…


Cada estiu, quan arriba el dia de la Mare de Déu d’Agost, tinc la mateixa sensació de ser dalt de tot d’una muntanya russa i el pressentiment que és a punt de començar un descens rapidíssim que ens ha de dur sense repòs a submergir-nos en les nits més llargues de l’hivern. I llavors, quan això passa, amb el vertigen arrapat a l’estómac sé que és el temps qui mana i em queda, només, abraçar-me al record de les bones estones viscudes amb els amics durant els vespres més plàcids de l’estiu.

Enguany, però, tot s’ha precipitat més de pressa. El dia de Sant Llorenç enterràvem l’Eugènia de Can Prats després d’una mort inesperada que va agafar tothom a contrapeu. Amb la seva mort vaig sentir que se me n’anava una part de la meva infància, que una part de tots aquells dies que de petit vaig córrer per casa seva s’enterbolia com si una boira estranya volgués ocultar la veritat. Però això no passarà, perquè la veritat del que hem viscut conforma el que ara som, i jo, ara, també sóc qui sóc perquè una bona part de la meva infància va transcórrer a Can Prats, un dels vèrtexs del meu paradís particular. Quan hi era, sentia que també era a casa i els jocs amb les filles de l’Eugènia i el Josep mentre ells i els avis i el meu pare feinejaven, s’anaren convertint sense que ens n’adonéssim en un camp d’aprenentatge tan ric i plaent alhora que només en vaig poder tenir consciència plena quan vaig créixer.

I potser per això, com una paradoxa, aquest estiu que una part del paradís se m’ha esqueixat i que la mort s’ha fet present per recordar-nos que no hem de deixar passar ni un minut sense gaudir la bellesa del món, encaro el descens cap al que queda de l’any amb un esperit diferent, un esperit marcat per les hores felices de quan era nen a Can Prats i per l’estimació profunda que m’uneix al Josep, un esperit marcat per poder tenir amb mi aquells a qui estimo i poder gaudir dels amics i la companyia que ens fem… I marcat, en definitiva, perquè durant el comiat de l’Eugènia, amb un cel blavíssim sobre el petit cementiri de Sant Llorenç, l’aire lluïa tan transparent com un somriure i convidava, alhora, a recordar-la i a viure sense cap recança la més mínima espurna de felicitat que puguem atrapar.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.