M’empasso oceans…

El mastego aquest aire que et frega els llavis,
amb les puntes dels dits me’l duc a la boca
per empassar-me tota la vida que exhales
en cada alenada. I mastego, també, la llum
amb què mires, la cullo primer i l’escampo
després, vivíssima, en les crestes de l’aigua.

Amb voluptat la mastego, la vida que em dónes,
i amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima,
cada nafra dels anys, cada avenc de la carn
i els plecs que dibuixa la pell, alhora teva i meva,
en un mar fet dels cossos nostres onejant,
la mastego, tanta vida, i m’empasso oceans…
 

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a M’empasso oceans…

  1. novesflors diu:
    Molt bonic. Em recorda una cançó de Serrat, no recorde bé si es diu “Vells amants”, preciosa també.
  2. Victòria diu:
    Assaborir-nos. Assabentar-nos l’un de l’altra…mastegar l’aire
  3. Mary Poppins diu:
    M’has transportat, gràcies Ricard.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.