Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Fer-se l’ofès

També jo m’he fet alguna vegada l’ofès, però és molt cansat. I a més, ara que ja no sóc una criatura, després d’un parell de mastegots he après algunes coses que ajuden a viure millor que no vivia quan ignorava que el món, amb mi o sense, continuaria girant. Els anys ensenyen que no paga la pena viure contínuament enfadat amb les circumstàncies. Crida, però, l’atenció que encara hi hagi personatges fets i drets que sent adults, o molt adults, no hagin volgut entendre que viure permanentment ofesos amb qui no els lloa els fa més mal a ells que a ningú altre.

No costa gens d’identificar l’Ofès. Segur que teniu algun parent, company o veí que ha convertit el fer-se l’ofès en una forma d’autoafirmació i es mostra, sempre, amb la mirada seca i el rostre tens; quin mal no li han de fer les barres de tant mossegar l’aire per tal de mantenir el rictus morrut i seriós que ha adoptat com a senyal d’identitat. Sovint no us diu gran cosa o no us diu res de res, convençut que l’exercici de la més elemental cortesia li faria perdre la imatge feréstega que conrea amb tant d’esforç. Però si per una causa major es veu forçat a haver de dirigir-vos la paraula, compteu que ho farà impostant una gravetat i una transcendència que al seu entendre infonen respecte, i llavors amb la mirada severa, com qui des del púlpit pronuncia el sermó de la veritat, us encolomarà un discurs inacabable, enrevessat i feixuc ple de retrets i de raons per alliçonar-vos, orfes com esteu de sentit de la moral i de l’ètica, irresponsables com sou, heretges com us heu tornat, causants del mal i del seu dolor, traïdors a la causa, vosaltres pecadors… Pecadors!

Donar grans lliçons que a l’entendre de la bona gent que mira de viure en pau amb si mateixa i amb els altres  no són res més que moralina, és una característica ben comuna d’aquesta mena de persones, però també se’ls reconeix per l’agror que destil·len i pel posat adust que adopten per mirar enllà de l’horitzó procurant no veure-us i evitant, sobretot, somriure-us. S’han investit de l’autoritat que dóna viure una vida de servei i entrega, talment un sacerdoci, per tal de complir un alt encàrrec, i implicats com hi estan no es poden permetre cap distracció, cap plaer, ni somriure ni riure’s, és clar, de res.

Sembla que a l’Ofès l’ofengui l’alegria de qui ha triat desdramatitzar la vida i en lloc de viure postrat, se’n riu de la por. A l’Ofès –n’estic convençut-, li fa por mostrar-se feliç, entenent que això pugui ser una mostra de la pròpia debilitat, i tant és així que ho manifesta amb la seva incapacitat de riure amb els altres i de riure’s d’ell mateix, d’estimar i de deixar-se estimar i d’estar, ni que sigui de tant en tant, raonablement content. Aquest home o dona que sempre se situa un graó per damunt dels altres amb actitud circumspecta, l’Ofès, fa una mica de pena, però tot i així és recomanable fugir-ne com gat escaldat. El seu tracte és sovint enverinat; per això, jo, ara que me n’he desintoxicat i ni els retrets ni les amenaces ja no em fan por, penso estalviar-me’l i no deixar passar ni un dia més sense riure-me’n de tot el que sigui risible amb els amics, també de les circumstàncies i d’aquesta cara de pomes agres amb què l’Ofès em desafia… Fet i fet, d’aquí a cent anys, tots calbs!


  1. Diu el Terri : “Al contrincant que et fa pena, val més deixar-lo estar, que es vagi coent ell sol en la seva pròpia salsa, perquè oposar-s’hi és fer-se còmplice de la seva mediocritat i incompetència. ” Doncs això! Gràcies pel post!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.