Fins quan?
No et queixis pas, perquè aleshores et surten amb la cançoneta d’encara sort que tens feina… Es veu que amb això ja n’hi ha d’haver prou perquè et resignis a patir els successius augments de preus, les retallades de sou alhora que haver de fer més feina, la burla dels impostos i de postres, l’amenaça que tot ha d’empitjorar encara més. I tu i jo, amb bona fe, innocents i segur que massa babaus, ho consentim una vegada i una altra creient-nos que és veritat que el nostre sacrifici salvarà el país.
I així, anem oblidant que no és veritat que tenir feina sigui una sort, que tenir feina és un dret que molta gent ja no té, i aleshores ens trobem que la por que ens passi el mateix ens fa mirar cap a una altra banda mentre patim la sagnia d’uns impostos que no es corresponen ni gens ni mica amb les prestacions que reben els nostres pares i els nostres fills, per no dir res del que passarà amb nosaltres si mai aconseguim jubilar-nos en bones condicions.
Després de trobar-se, al cap dels anys, amb una seguretat social cada dia més esquifida, ara els avis hauran de patir una nova retallada en la Llei de la Dependència. A l’altre extrem, els joves s’enfronten al fet que cada curs que passa és més car estudiar, i si se’n queixen encara reben insults o són reprimits pels Mossos amb actuacions sovint molt fora de mida que han autoritzat els propis rectors en els campus universitaris. No és just que les traves per formar-se siguin cada vegada més importants i que la mala qualitat de la poca feina que hi ha empenyi, sovint, cap a l’economia submergida; a no ser, és clar, que s’opti per l’emigració i se’n vagin a vendre els seus coneixements i la seva feina a l’estranger renunciant a viure dignament al seu país. I entre els avis i els fills, nosaltres, que si hem pogut pagar la hipoteca i no ens han desnonat, o encara resistim sense tancar el negoci, anem fent la viu-viu mentre mirem de tapar forats aquí i allà.
Després de veure, d’una banda, el que passa entre la gent que lluita per sobreviure i el que passa, d’una altra, entre aquells que s’han atorgat el poder d’obrir i tancar les aixetes, em costa entendre tanta resignació, la meva i la de la resta de la gent. I cada dia que passa, estic convençut que no hi ha dret d’haver de sacrificar el futur de tota una generació per salvar els negocis especulatius de la banca, que no hi ha dret que encara s’inverteixi en armament i no es retalli la despesa militar, que és vergonyós com es protegeixen institucions decadents i anacròniques com la monarquia i els que en viuen i se n’aprofiten, que ja n’hi ha prou de mantenir una casta política caracteritzada per la mediocritat intel·lectual i el menyspreu de la cosa pública… No cal seguir, el llistat de greuges seria inacabable i s’entén de sobres el que vull dir.
Per tot plegat, n’estic tip d’hipòcrites crides a la responsabilitat i a la professionalitat, la culpa no és meva, no és nostra, i ja n’hi ha prou d’haver de portar les banyes i pagar el beure de qui s’ha enriquit sense mesura i sense revertir a la societat una part dels seus guanys. Els genets del capitalisme especulatiu -no oblidem que no produeixen res de res-, han decidit esprémer el món fins a l’últim cèntim mentre se’n burlen de nosaltres perquè saben que cada quatre anys votarem religiosament els seus palafreners i fins la propera. I jo, que sóc de natural pacífic, em començo a preguntar fins quan me’n podré estar, perquè em començo a sorprendre a mi mateix amb moltes ganes d’extirpar el mal de soca-rel.