Desordres naturals
De jove vivies obsessionat perseguint l’ordre, la qual cosa et duia sovint a viure en l’exasperació pròpia de qui mai no aconsegueix dominar tots els elements que conformen la seva vida. Ara, però, ja no en fas cap drama del desordre. El que has viscut t’ha ensenyat que no en som tant d’importants com ens pensàvem quan sortíem de l’ou i que al cap d’avall som, només, una petita baula, petitíssima per no dir gairebé insignificant, d’aquest concert de desconcerts que com deia Gracián, és la vida.
A hores d’ara, et sembla que arribar a viure despreocupat perquè un dia o altre t’hagis de morir i recórrer la vida sense el neguit i les presses amb què sovint ho fem, ho deus també a la distància amb què pots rellegir els anys, és a dir, al fet que aquests dietaris intermitents farcits de desordres naturals que escrius t’hagi permès distanciar-te de l’home que t’ocupa carns i ossada. I ara, havent llegit tot el que hi has escrit, aquest home que ets te’l pots mirar amb la incredulitat i la sorpresa de qui es mira el seu fantasma, però també amb serenor i amb la tendresa de qui tot i que li sap els pecats, també l’ha perdonat.
Quant a la preocupació per l’ordre m’agradaria haver-me’n desfet, però encara no. Hi he de conviure, però encara hi pateixo.