Poesia viva
Diumenge passat a Manresa, a la 2a edició de l’Ull de peix, mentre recitava vaig poder sentir que la poesia era ben viva. Tot i que el públic era del tot nou per a mi, de seguida vam connectar i ens vam trobar immersos en un estat de gràcia en què els versos i les emocions fluïen amb una facilitat màgica. Aquesta sensació, quan es produeix, és una de les grans virtuts dels recitals de poesia.
Però no és només per això que aquests dies estic content, sinó també perquè he tingut més senyals que em diuen que encara és viu el que he escrit i he pogut observar com després de ser al carrer, els llibres fan la seva via amb independència de l’autor. El cas és que de tant en tant m’arriba notícia d’un llibre que ha passat per aquestes o aquelles mans o, com fa uns dies, una colla de bones amigues em regalen els meus versos transformats en xocolata. També, de tant en tant algun lector amable i atent em fa saber l’efecte que li ha causat la lectura de la meva poesia. Que aquestes coses passin em fa molt content, molt, perquè llavors tinc la certesa que les meves paraules no són pas mortes, sinó que encara ressonen i a algú li poden ser útils.
Els darrers dies, han estat dos bons lectors que m’han fet saber les seves impressions després d’haver llegit els meus darrers llibres. Concretament, dimarts passat la poeta Sònia Moll va penjar al seu blog un apunt personalíssim i delicat que expressa les impressions que li va produir la lectura de El llibre que llegies. I ahir va ser el també poeta i crític David Madueño que va publicar una molt bona ressenya sobre De secreta vida. Pel que fa a El llibre que llegies, fa gairebé un any que es va editar, i De secreta vida aviat en farà cinc, però un i altre encara em donen alegries perquè pel que sembla, vius com són, encara remenen la cua. Per tot plegat, gràcies!
Gràcies!