Com un atlant extraviat


Sempre havia envejat els ocells planant en mig del silenci, però ara ja només se’ls mirava amb una barreja de tendresa i tristor. Potser perquè ara sabia que tot aquell pes damunt seu, tota aquella gravidesa que l’ensorrava no era res més que el pes dels dies precipitant-se en ell. A cada articulació hi sentia el pes del món, el sentia en tota l’ossada, especialment en aquella tibantor a les costelles que l’empenyia cap al terra i en el cansament que es desplomava d’una vertebra a l’altra recorrent-li l’espinada com un càstig sense fi. Encara que no ho digués i que d’entrada l’hagués sorprès, de seguida va estar segur que allò que en deia cansament, aquell pes a les vèrtebres, només volia dir que s’estava fent gran, que no tornaria a ser jove. Però aquella tarda assegut a la sorra, mentre hi pensava, es mirava un estol de cigonyes que jugaven amb el vent i encara estenia els braços, com un atlant extraviat que volgués sentir la il·lusió del vol.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.