Cupressus sempervirens

Torna a ser Nadal i tot i que em resulti estrany i jo el visqui al marge de la religió, prou que l’entenc el simbolisme que pugui tenir no només pels creients, sinó també pels qui no ho som. Any rere any, entre plats d’escudella i pessebres he anat construint la meva particular celebració de la vida, de manera que aquests dies tinc més presents que mai els morts que m’estimo i hi parlo –sí, hi parlo- per sentir com el caliu de les seves paraules ressona encara en mi. I de manera, també, que les persones que sense raons estimo i m’estimen, no hi hagi dia que no les pensi com una part indissociable de mi, gairebé encarnades.

És des del laïcisme que visc els dies de Nadal, però com tothom amb el desig de sentir l’escalf dels éssers estimats i, sobretot, amb la necessitat de vèncer la tenebra. Segurament és per això que la llum d’aquest far que m’encalça en mig de la fosca i m’assenyala el rumb, simbolitza millor que res el que aquests dies sento. És la mateixa llum que trobo en la mirada d’alguns de vosaltres, la llum que en algunes ocasions m’ha ajudat a sortir de la fosca i m’ha permès, com a la natura sotmesa al rigor hivernal, refer-me per tornar a començar. Aquesta llum que neix de les vostres paraules i les vostres mirades, aquest far en què us heu convertit les persones que m’estimeu, és el meu Nadal. Ara com ara no en sé d’altre, però em fa feliç i en tinc prou. Bon Nadal!