Cupressus sempervirens

No ho tinc per costum d’escriure cartes als autors del que he llegit, però aquesta vegada sí que en tinc la necessitat, tot i que no sé explicar ben bé el perquè. Potser perquè m’ha passat una d’aquelles coses que com a lector et passen només de tant en tant i et desassosseguen, i és que un cop acabat de llegir Vetlla, el teu darrer poema, l’he hagut de tornar a començar i m’ha engolit una altra vegada.

No ho sé ni en puc estar del tot segur, però tinc la sensació que de tot el que has escrit i jo he llegit, Vetlla és el poema que més se t’assembla, el que és més ple de vida viscuda i el que amb més força es projecta cap al futur.

D’entrada m’ha sorprès de manera molt agradable que estructuressis el poema en tres parts, cadascuna amb la seva particular mètrica (octosíl·labs en la primera, alexandrins a la segona i decasíl·labs a la tercera), de manera que de forma molt clara s’imposen al lector maneres diferents de llegir els versos corresponents també a diferents moments de la vida. És notable el contrast entre la rapidesa de l’octosíl·lab que encaixa tant bé a les urgències de la joventut i la lectura més pausada i tranquil·la dels alexandrins i els decasíl·labs que corresponen a un moment en el qual importen més els records i la reflexió: Avui he recuperat el llibre d’un prestatge… –dius en començar la segona part.

Tinc clar, però, que quan dius llibre dius vida, o memòria si així ho vols, perquè una altra de les coses que criden poderosament l’atenció d’aquest poema és la barreja indestriable entre vida i literatura que conté; i encara afegiré més,… [Segueix]

…entre vida, literatura i llenguatge. Sense aquest tercer ingredient no quallarien els altres dos, i tu que ho saps molt bé fas girar tota la història al voltant d’un llibre de poemes que l’amiga regala al poeta, un llibre de poemes marcat per una dedicatòria amb un pronom ratllat amb la voluntat d’esborrar-lo: Jo no hi seré, i tu em vetllaràs. Però tots dos sabem com n’és de difícil esborrar res que s’hagi viscut de tot cor i que moltes vegades, i això passa en el teu poema, aquest no ser-hi (l’amiga en aquest cas) es converteix en una presència fantasmal –els pronoms ja ho són una mica com una ombra- que fa de motor de tot plegat: perquè el qui vetlla algú que ja no hi és / vetlla de fet, un fantasma, el seu món, / l’olor que feia, la seva pronúncia, / el color de la veu i el dels seus ulls, / un aire en el vestir i el fer ben propi…

Podria ara aprofitar per parlar de totes les referències que fas als anys de la joventut, a les músiques, les pel·lícules, els primers contactes amb la mort, la sida…, que apareixen sobretot en la primera part del poema, però no cal, ja se’n parla a moltes ressenyes que han sortit als diaris i no ho faré. En canvi, sí que vull parlar-te de la segona i tercera parts del poema perquè, tot i que no sabria explicar-ho massa, he tingut la percepció que el poeta del començament i el d’ara ja no són el mateix home, que han passat prou coses i prou importants per començar a mesurar la vida d’una altra manera. Han quedat enrere els anys del cor desalenat / i el cos malalt, sobreexcitat de nervis i ara toca vetllar / per la salut i la vida dels fills / -per ells, un pare ha de donar la vida, / el cos, la sang i tot el que convingui-[…], i toca vetllar, també, / pel benestar dels pares, que envelleixen, / per garantir-los una mort en pau, / al llit de casa, envoltats de família, / amb un ram de mimosa dins un gerro… 

Suposo que és cosa de l’edat i de què la meva lectura no en té res d’acadèmica i sí molt de personal i això ha fet que m’hi hagi vist en els teus versos i que, sobretot per tot l’aprenentatge que se’n desprèn, en diversos moments m’hagin emocionat. Quin estèril excés de transcendència / solem posar en les coses quan som joves…, dius en un moment determinat com si preparessis el lector per la contundent afirmació dels darrers versos del poema: vaig obrir amb la clau de sempre / la porta d’un pis buit, era migdia. / Tants anys després, llegeixo encara el llibre / i ja no espero el que no ha de tornar.  Jo tampoc, poeta que vetlles, ja no ho espero i com tu he sentit que m’havia de desfer del llast estrany  de la joventut per seguir endavant i escriure la vida amb la llibertat amb què tu ho fas.

M‘ha agradat, també, com trenques a Vetlla les fronteres entre narració i poesia de la mateixa forma que es trenquen entre vida i literatura i m’han interessat molt les reflexions sobre el fet d’escriure, com quan parles del llibre com a casa d’hostes o el compares amb la capçada d’un arbre amb branques on hi penges la corda del gronxador i, més enllà, quan preguntes per què s’escriu o ¿On és, el fonament d’una obra?, ¿on és, el cor / que, en un cos de paper, batega en la lectura?

Però sobretot, el que per a mi és més important del teu poema és la seva dimensió moral, amb el relat despullat, net de falsa literatura, que hi fas dels anys de la joventut i la constatació d’un present marcat per la consciència del temps i el seu pas: l’ahir, el breu passat –perfet-, / i un avui ingrat, primícia del demà encara incert / present continu, l’un; futur, l’altre, hipotètic-. Un temps ple d’absències, amb el cel color de cendres, que ens és difícil de viure i que tot i amb tot mirem de sobreviure’l amb l’ajut dels records i la poesia: I ara, ¿què més me’n queda, sinó versos i llum? / Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre / restaura de l’oblit. És molt i, alhora, és fum. / La corda encara tesa que, tot de sobte, vibra. I també amb l’ajut de la bellesa, com la de moltes de les imatges que hi ha per tot el poema. Jo em quedo, però, amb aquesta –i tu que em coneixes entendràs de seguida el perquè:

Sovint repasso amb l’índex dret
l’ocell gravat de la portada,
que sembla a punt d’abraçar l’aire. 
És una taca de color
de mel, i jo em sento el relleu
al tou del dit: quallada, impresa.
Pardal vulgar, el caparró,
oval de closca d’avellana
-que, en l apunxa del bec, s’afua
tant com l’espina d’una rosa-;
dues potetes que s’arronsen
l’instant abans d’emprendre el vol…
 
Gràcies, poeta que vetlles, pel teu poema. Una abraçada!