Fa estona que un pit roig i tres o quatre pinsans s’afanyen sota l’alzina a menjar tant com poden. Sembla que sàpiguen ben bé que la nevada és imminent i que la seva possibilitat de sobreviure a la fredorada depèn només de les llavors i els petits insectes que engoleixen sense parar. Fa fred i el cel s’està tancant. Des de darrera la finestra me’ls miro mentre penso en com els hiverns se’ns enduen els mestres, però també en tot el que ens han deixat. Recordo les paraules d’en Miquel i les pintures d’en Salvador, els versos de l’Szymborska i l’obra d’en Tàpies. Penso en la seva mirada i la seva manera de ser al món dels vius. Hi penso, i com aquests ocells que s’alimenten delerosos per passar l’hivern, entre els seus llibres i les seves pintures espigolo emocions i pensaments que em facin passar el fred. Torno a mirar per la finestra, però els ocells ja no hi són. Cauen en silenci els primers flocs de neu.
Com m’agrada llegir-te, i deixar que les teves paraules m’alimentin l’esperit. Gràcies.