Alibau, 1925-2012

Els primers anys, a Sant Llorenç, l’escola no era res més que una aula desangelada i freda amb un mestre que tothora descarregava la seva mala bava contra nosaltres. Fora, els carrers eren polsegosos i escrostonats. L’univers era estret i tot era tenyit d’una barreja de pols i cendra. No és estrany, doncs, que en mig d’aquell món on cada dia hi passaven les mateixes coses a les mateixes hores una vegada i una altra i una altra, em cridés l’atenció la figura esvelta i distingida d’un home que no s’assemblava als altres.

Vaig saber que l’anomenaven Salvador i que, a banda d’altres ocupacions, era pintor, però no com els que jo coneixia. Aquell ni vestia granota blanca ni carregava escales, llaunes i brotxes, aquell pintava quadres, conduïa un Mercedes d’un blau ben vistós i duia, de tant en tant, una barca a arreglar al taller de sota de casa. Per un nen de poble que encara no havia vist el mar, tot plegat resultava fascinant.

L’últim any d’escola –per sort el mestre de la mala bava ja no hi era- vaig guanyar-hi un concurs no me’n recordo ben bé de què. El cas, però, és que el premi va ser una caixa de pintures que aquell home que m’encuriosia, en Salvador, em va regalar. Amb les pintures d’aquella caixa vaig fer tot de provatures, i encara que no m’hagi dedicat a pintar, encara la conservo. D’alguna manera, aquella caixa de pintures va ser el bitllet d’un tren que em duria a conèixer moltes coses que ignorava.

Després, ja gran, ens va unir una curiosa amistat i una discreta i sincera estimació pel que cadascú de nosaltres feia, ell amb els pigments, el paper o l’acer i jo amb les paraules. Li he d’agrair la seva lectura atenta, crítica i sempre enriquidora; no era estrany que després d’escoltar un recital meu em fes arribar la gravació d’un músic que jo desconeixia per incitar-me a treballar en una direcció nova.

Amb els anys aquella fascinació infantil es convertí en una profunda admiració per l’home i per la seva obra. Com a artista plàstic havia trobat la seva pròpia direcció i havia creat un univers personal alhora que obria nous camins. Potser, després d’anys de treball i investigació, l’exposició Montserrat: Alibau, 2009 resumeix millor que res l’esperit de la seva feina. Seguia, però, treballant i buscant formes i maneres i l’art ha estat el seu motor fins als darrers dies.

Ahir va morir i avui, abans que sigui enterrat al petit cementiri de Sant Llorenç d’Hortons, m’he acomiadat d’ell. Reposava amb la figura encara elegant i l’aspecte de l’home savi i lliure que ha estat. Des d’aquí el meu petit homenatge i l’agraïment constant per tots els colors i matisos que aquella caixa de pintures em va descobrir.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Alibau, 1925-2012

  1. Vaig conèixer Salvador Alibau per dues vies: el filòsof Jordi Riera, que havia estudiat art amb ell en els seus anys joves, i August Bover, ben conegut en el ram de les lletres i la seva poesia ben personal. Ens havíem escrit alguna vegada, i m’agradava molt la seva manera serena de veure les coses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*