‘El teu nom és un ésser viu’ de Josep Manel Vidal

Des de fa molt temps, Filant prim és una de les millors coses que m’ha donat aquest món volàtil i confús d’internet. Som molts els lectors que gaudim a la xarxa de l’escriptura excel·lent de Josep Manel Vidal i que ara, a més ens podrem endur les seves proses farcides de poesia a la butxaca. Tenir a les mans El teu nom és un ésser viu, el llibre que en Josep Manel va publicar a finals d’estiu a l’editorial Germania, ha estat una alegria que ha crescut a mida que el llegia.

D’ençà que em va arribar que no em canso de rellegir-lo perquè cada vegada que ho faig hi descobreixo matisos i imatges que se m’havien escapat la vegada anterior i que ara m’esclaten al cervell com autèntiques càrregues de profunditat. Al cervell i als sentits, perquè l’autor no només sap molt bé que és a través dels sentits que ens pot fer copsar allò que ens ha de dir, sinó que a més sap fer-ho amb imatges que, sense sensibleries que embrutin la poesia, contenen una bellesa que es deriva de la senzillesa de l’expressió i de tota la veritat viscuda. Com quan a Experiència, el poema que obre el llibre, ens diu Hem donat a les nostres besades la forma d’una altra boca per fer-nos entendre que aquest llibre que estem encetant no és fruit de la imaginació ni és un exercici, és un llibre viscut i és la necessitat de dir la vida.

Podria parlar, com fan els crítics, dels diversos leitmotiv del llibre i enumerar-los, però ja els descobrireu  llegint-lo. En canvi, prefereixo referir-me a les emocions de la meva experiència de lector, ja que sovint he hagut de tornar enrere per descobrir què era el que feia que llegint aquest llibre em sentís tan a prop del seu autor. I finalment he descobert que la prosa poètica d’en Josep Manel Vidal té dues característiques que la fan tan personal i única: la fisicitat de les seves paraules i una forma de viure propera a la immortalitat.

M’explico. Josep Manel Vidal no escriu amb paraules que contenen només conceptes, ho fa amb paraules que contenen sensacions i per això omple els seus escrits de vivències com una manera d’apropar-nos al seu univers, un univers íntim en el qual tot és fluid com l’aigua, a vegades en forma de pluja, a vegades en forma de poal d’aigua bruta, de font que ja no raja o, fins i tot, en forma d’ànima líquida. També aconsegueix aquesta fisicitat del llenguatge fent-nos mirar amb els seus ulls i aconseguint que veiem allò que ell està veient, com quan diu Tu ets tota la natura que puc mirar avui; o quan fa servir el recurs d’explicar-nos com arreplega l’amor amb les mans: No em canse de fer-te descobertes. De conquerir-te replecs i redoneses. D’omplir-me les mans amb el paisatge estès de la teva nuesa[…]. Però el que el fa més especial, és que és capaç demostrar-nos amb molt poques paraules la fisicitat del que és eteri: Puc sentir la distància entre els teus llavis i la punta dels meus dits,…

Estic convençut que aquesta manera de donar cos a les paraules té molt a veure amb una manera de viure que se’ns explica al poema Presència. Segurament cada lector trobarà el seu, però per a mi aquest poema conté el cor d’aquest llibre. A Presencia  hi ha continguda tota una filosofia vital que és la que permet al poeta arribar a percebre tantes i tantes coses que sovint ens passen desapercebudes i que, en canvi, ens transmeten l’energia de l’univers. El poeta es mostra obert a qualsevol record i a qualsevol estímul que li serveixi per donar més densitat als dies que li toca viure. I sabedor que el temps és limitat, s’escampa en detalls per l’univers per ser, també, l’univers en el qual viu immers: […]Rere les formes impersonals dels objectes que van poblant els nostres espais creix la memòria. I amb unes coses i altres va teixint-se una presència infinita. El blau del cel net del migdia, el roig ombrívol del capvespre, els dits invisibles del vent llaurant-te el cabell, camí de la faena, els rierols de la pluja davallant el vidre del finestral, la remor dels arbres espolsant-se les fulles, l’olor de la fruita encetada al tall del ganivet, la terra mullada per la tempesta breu… Hi ha qui viu una curiosa immortalitat, escampant-se en detalls per l’univers que travesse dia rere dia.

Josep Manel Vidal és un observador profund de tot el que passa al seu voltant, de les grans coses com l’amor i també dels petits detalls que ens gronxen la vida, i en El teu nom és un ésser viu ens en parla perquè, com ell, prenem consciència de la densitat del món en el qual vivim i perquè no ens empassem la vida sense tastar tots els seus ingredients i gaudir-ne. Deu ser per això que tanca el seu Inventari amb L’agredolça evidència de saber que vius escampada en detalls per l’univers que travesse… Ens en parla –deia fa un moment- i en deixa constància amb una prosa poètica precisa i meticulosa capaç de crear imatges d’una gran bellesa com aquesta olor de la fruita encetada al tall del ganivet, capaç de contenir a l’hora i de forma inseparable la violència del tall amb la carnositat de la fruita. Una joia!

Aquesta entrada ha esta publicada en Lectures. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a ‘El teu nom és un ésser viu’ de Josep Manel Vidal

  1. Pr diu:

    Això que dius és un gran regal per iniciar de nou la caminada…  Com ho és la sort d’haver descobert aquest artesà de la vida feta paraula.

    Bona setmana, Ricard.