No és polsegós l?aire

Ja no és polsegós l’aire. Plou i respires amb els arbres del jardí mentre l’aigua sadolla la terra. T’acostes les mans plenes a la cara i et venen, de sobte, les olors de la gent que t’estimes. Les duus amb tu, més enllà del temps, mentre sents encara la força de les abraçades i l’alè de les paraules dites de ben a prop. Després de tanta sequera, torna a ploure i la terra és molla. Ja no hi ha pols en l’aire quan t’acostes les mans a la cara per tornar a sentir la seva olor. Inspires amb força mentre escoltes la pluja. I no et cal res més, res més.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*