‘Tot el soroll del món’ de Vicenç Llorca

Tot i que ja fa uns dies que vaig acabar de llegir Tot el soroll del món, la novel·la que Vicenç Llorca va publicar fa poc, encara no n’havia parlat. L’havia de pair, i no vull pas dir que sigui una novel·la que enfarfegui ni difícil de llegir. Tot el contrari, una de les virtuts d’aquesta novel·la és que es llegeix amb una facilitat que és molt d’agrair, però no us deixéssiu enganyar, perquè l’autor aprofita aquesta aparent lleugeresa per amagar dins la seva obra diverses càrregues de profunditat que et van esclatant al davant al mateix temps que també sorprenen en Francesc Bertran, el protagonista.

Aquest personatge comença un viatge al qual jo també m’hi vaig apuntar com a lector des de les primeres pàgines, però el que havia de ser un viatge de fugida es convertí en un viatge de retrobament amb sí mateix, amb la veritat i amb la vida. A mida que llegia i llegia, em sorprenia tot el món de contrastos que Vicenç Llorca ha sabut conjugar en la seva novel·la: la pèrdua i l’amor, l’occident més ric i la pobresa d’Haití, el paradisos i l’infern… Però tot i així, res és tan simple com pot semblar per les meves paraules, perquè en cada un d’aquests elements que he citat també s’hi pot trobar el contrari. Per fer-ho, només cal que recuperem la nostra capacitat de percebre l’entorn i que, sobretot, siguem prou valents per deixar que la vida ens impregni.

És així com els protagonistes de Tot el soroll del món, i potser també els lectors agosarats, poden arribar a descobrir que la pèrdua i l’amor no són sempre contraris, que dins l’extrema pobresa d’Haití s’hi amaguen grans tresors que no cotitzen a la borsa i que en mig de l’infern una mirada pot contenir el més bell dels paradisos. Als europeus i americans rics se’ns ha atrofiat la capacitat de mirar els senyals de la terra per viure-hi compassadament, potser és per això que en tota la novel·la es dóna tanta importància als ulls i a la mirada i els personatges descobreixen que no sabien mirar o, més ben dit, no sabien dirigir la seva mirada. Ara no desvetllaré el què, però em va agradar com en Francesc Bertran passa de focalitzar la seva mirada en la bellesa de l’art per tal de no enfrontar-se a la vida real, a adonar-se de l’emoció d’ésser viu que li proporciona aprendre a mirar la Marta.

Més enllà dels seus valors estrictament literaris, el que més m’ha frapat d’aquesta lectura és la descoberta que els personatges -Ulisses moderns- fan d’una manera nova de mesurar els fets de la vida, i és a partir d’això que m’atreviria a dir que, més enllà de modes, Vicenç Llorca té la gosadia de posar damunt la taula una proposta ètica del tot contrària a aquest món de necessitats artificioses i tempestes financeres que ens esclavitzen. De tornada a Barcelona, en Francesc sap que el viatge de debò no l’ha fet al Carib, que ha mudat la pell i que més enllà del que és purament intel·lectual hi ha una vida feta de carn i ossos i que si es vol acostar a aconseguir alguna engruna de felicitat, cal viure-la sense por. Tot un repte.

Aquesta entrada ha esta publicada en Lectures. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a ‘Tot el soroll del món’ de Vicenç Llorca

  1. ceskfreixas diu:

    Hola, Ricard!

    T’he estat llegint per aquí i escoltant per allà, pel youtube. I t’he de dir que desconeixia la teva obra. I que m’ha encantat. I que la teva passió en dir-la la fa encara més gran.

    Endavant!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*