Fronteres

El dia que vaig néixer, l’avi
n’havia creuat moltes de fronteres
per fugir dels ermots i de la gana,
de la tristor de no saber on anar,
de no tenir feina, de no ser ningú…
El dia que vaig néixer, de fronteres
l’avi ja n’havia creuat moltes,
i també el pare, que havia esquinçat
una memòria òrfena per ser un altre
en una altra terra, en una altra casa…
També jo la vaig travessar, la frontera,
el dia que tu vas néixer, per ser
l’home que no sabia que sóc.
I des de llavors que sento, també,
el pes de cada passa i la mateixa por
que van sentir ells quan la incertesa
els tibava com ens tiba la vida
i tot és a punt d’estripar-se
com un llençol oblidat al terrat
que resisteix l’embat del vent
i no es dóna -com ells- a ningú, a res.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Fronteres

  1. Victòria diu:
    Creuar fronteres a la recerca, o de fugida, quasi un salt mortal, de vegades, però, l’únic camí de vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*