Com cavall que renilla

Es cremen la veu i les
paraules en aquesta agror que se t’enfila coll amunt. Voldries adormir-te en el
no res, però una altra nit el cos se’t rebel·la i el silenci et retruny,
estranyament metàl·lic a la gola, com cavall que renilla al galop entre les
fogueres, sense sella.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Com cavall que renilla

  1. Sandra diu:

    I qué seria de nosaltres si no portéssim dins el crani els poltres salvatges que es des fermen, si no llencéssim per un instant la  brida, sino fos per aquest respir renec que ens fa vius.
    La primera vegada que et vaig veure fou el dia mundial de la poesia a Vilafranca, portaves els alumnes i vaig pensar que els coaccionaves amb la nota. 🙂 Ha estat més tard-jo sempre faig tard- que he entés que aquesta és l’essència del mestratge veritable.
    Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*