Cupressus sempervirens

“Perquè no he vist a
Rússia res de tan  imponent i corprenedor com la tomba de Tolstói. Aquest
lloc de pelegrinatge està situat en un lloc apartat i solitari, incrustat al
bosc. Un corriol estret porta fins al túmul, que no és sinó un quadrat de terra
amuntegada, que no vigila ni guarda ningú, tan sols li fan ombra uns quants
arbres altíssims. Segons que em va explicar la seva néta davant la tomba, els
havia plantat el mateix Tolstói. El seu germà  Nikolái i ell havien sentit
explicar de petits a una dona de poble que allà on es planten arbres es
converteix en un lloc de felicitat. I així, mig per jugar, van plantar uns
quants rebrots. Fins més tard no es va recordar l’ancià d’aquella promesa
meravellosa i tot seguit va manifestar el seu desig de ser enterrat sota
aquells arbres que ell havia plantat. Es va fer tot d’acord amb la seva
voluntat i la seva tomba es va convertir en la més impressionant del món
gràcies a la seva corprenedora senzillesa. Un petit túmul rectangular enmig
d’un bosc, ombrejat per uns arbres florits… Nulla crux, nulla corona!
Cap creu, cap làpida, cap inscripció. El gran home, que com cap altre havia
patit pel seu nom i la seva fama, va ser enterrat anònimament, igual que un
rodamón trobat per casualitat o que un soldat desconegut. A ningú no li és
privat d’acostar-se a la seva tomba; el petit barri de fusta que l’envolta no
és tancat. Res no guarda la quietud d’aquell home inquiet si no és el respecte
del homes. Mentre que normalment la curiositat els empeny a contemplar la sumptuositat
d’una sepultura, allà, la contundent senzillesa allunya tota tafaneria. El vent
brogeix com paraula de Déu damunt la tomba de l’anònim; cap altra veu; un hi
podria passar pel davant sense saber res més que allà hi ha enterrat algú, un
rus en terra russa. Ni la cripta de Napoleó sota l’arc de marbre dels Invàlids
ni el sepulcre de Goethe al panteó dels prínceps ni cap de les tombes de
l’abadia de Westminster no impressionen tant pel seu aspecte com aquesta tomba
que commou pel seu anonimat, magnífica en el seu silenci, perduda en un bosc,
envoltada tan sols pel xiuxiueig del vent, sense missatge i sense paraules.”

Stefan Zweig dixit.

[Fotografia de Swiatoslaw Wojtkowiak]