L’escollit

 

Em pregunto per què
les persones tenim la necessitat d’atribuir-nos un paper transcendent en el
curs de la història si, en realitat, no som res més que una petita baula
perfectament prescindible. Tot i així, hi ha un munt d’exemples de presidents i
expresidents, directius i, fins i tot, patriarques que s’arroguen un paper
fonamental i únic, tant pel que fa al sosteniment d’un país, una empresa o una
família, com a la custòdia  de les seves
essències.

Hi pensava aquest
matí una altra vegada, després d’haver llegit un article del professor José
Álvarez Junco en el qual es reflexiona sobre la relació especial que algunes persones,
i també alguns pobles, creuen tenir amb Déu. De tot plegat, em crida
especialment l’atenció i em sorprèn no només que algú s’atribueixi ell mateix
la condició d’escollit per desenvolupar una tasca superior, sinó que els altres li puguem atorgar aquest títol que sovint va
unit a una certa idea d’impunitat pel que fa a les coses terrenals.

Tot l’article té
interès, però m’he fixat sobretot en els dos darrers paràgrafs. Primer perquè
tot i que en el nostre entorn no hi hagi qui es consideri el braç de Déu, com
alguns reis espanyols o el reverend Phelps, encara hi ha qui viu –sobretot polítics-
amb la idea no sempre del tot conscient de dur a terme una missió que tot i que
escapa a la nostra comprensió, ens salvarà. I en segon lloc, perquè donar
crèdit a la idea d’excepcionalitat
quan ens referim a les persones encarregades de dirigir qualsevol empresa, ens
acosta perillosament a entregar la nostra voluntat i a perdre la capacitat
crítica i el lliure albir.

La història ja ens
ha ensenyat prou vegades quan de mal fan els cultes a la personalitat, i en el
moment que vivim ja res no ha de ser justificable ni en nom de Déu ni del
Poble. No som cap mena d’ésser superior ni l’escollit per a res. En tot cas, si
alguna cosa som és una certa quantitat de temps i memòria tan valuosos com els
de qualsevol altre.

Al final hi podeu
trobar un arxiu amb l’article sencer, però no me n’estic de transcriure també
aquí els dos paràgrafs esmentats:

[…] Quien llega a primera potencia del mundo
ha hecho, sin duda, muchos méritos. El error está en creerse que tiene una especial
relación con la divinidad o una “superioridad  natural” sobre los otros. Porque, a la hora de
los fracasos, cuando alguna operación, por ejemplo militar, salga mal, no
tendrá manera de explicarlo, salvo que piense que ha disgustado de algún modo a
la Divina
Providencia. Y la solución no será rectificar su política, mejorar
sus técnicas militares o abandonar alguna empresa por su excesivo riesgo o
coste, sino, por ejemplo, cerrar prostíbulos, como hizo Felipe IV; o castigar
con dureza la homosexualidad, como propone Phelps.

Los discursos
elaborados para consumo interno, a la mañana siguiente del triunfo, en plena
euforia autocomplaciente, no deben tomarse en serio. Porque lleva a obcecarse
en empresas imposibles y ruinosas. Más razonable sería estudiar situaciones precedentes
que pudieran enseñar algo sobre la actual y aplicarse la lección. Un adulto
debería ser capaz de prescindir de la idea de excepcionalidad, reconocer que su
caso no es único, compararse con otros y pensar en términos terrenales, prácticos,
de simple eficacia. Es lo que proponía Maquiavelo.”

És el que proposava Maquiavel i, a l’hora de la veritat, ja sabem que Déu no proveirà!

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a L’escollit

  1. M’has fet pensar, i això m’agrada. És evident que prescindibles ho som tots, tant com imprescindibles. I és que tota realitat té dues cares. És evident que quan no hi siguem el món continuarà rodant com si res. Però mentre hi siguem estem obligats a fer almenys alguna cosa de profit… Em sembla que el que de debò és de profit ho és tant per a l’individu com per a la societat.

  2. Albert L diu:

    Coincideio tant amb el que diu Álvarez Junco en el seu article com amb el teu comentari. La divinitat ha estat sempre relacionada amb el poder (si més no en el nostre “Occident”), o viceversa, i si l’home creà un déu superior ho va fer per enfortir el seu poder.
    El “braç de Déu” no és, ara mateix, prop de nosaltres, però ho ha estat fins fa només 35 anys, i no oblidem que per als carlins (tampoc no parlem de tants anys, i encara n’hi ha; el seu himne, que de petit escoltava a la ràdio amb el “Diario hablado”, comença precisament així: “Por Dios, por la Patria y el Rey…”) el poder del rei prové directament de Déu.
    La utilització de la divinitat, per tant, enforteix el poder davant les persones creients, crèdules i insegures, i això els ambiciosos ho saben prou bé. Una lectura acurada de la història ens ajuda a entendre aquest “fenomen”, les conseqüències del qual són ben evidents en molts indrets del Planeta.
    Potser algunes fórmules dels “antics” eren més sàvies que no ens pensem. Per exemple, la figura de l’esclau que seguia l’emperador romà per advertir-lo, de tant en tant: “Recorda que ets mortal”.
    Gràcies per donar-nos peu a reflexionar.

  3. Maria diu:

    José Alvarez Junco parla de la primera potència mundial i d’una relació especial amb la divinitat, però qualsevol parcel·la de poder pot fer-nos creure imprescindibles i millors que els altres sense pensar en cap relació especial amb divinitats, si no amb posseir la raó i fer-nos “propietaris” d’allò que pensem que hem construït sols.

Respon a Albert L Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.