Un nen que juga

Calles i et mires les
cases i aquesta gent que et són tan estranys. Tip que no et deixin ser, no te’n
sents part, ja no, i deixes que la pluja t’esborri dels carrers. Des d’ara només
vols pertànyer, si de cas, al silenci de la pedra que travessa estoica els dies
mentre el sol i el fred i la pluja n’arrenquen, sense dramatisme, petites
engrunes.

Ja no enveges res
ni ningú. Admires només la mirada que sap llegir els senyals del temps i les
mans que desfan els terrossos amb el gest segur i escarben la terra com qui hi
enfonsa les arrels. Però tu no en tens d’arrels ni et sents prou d’enlloc. Per
això calles i escoltes només, mentre amb els ulls obsedits aprens a mirar sota
el pes gris d’un núvol que es tanca per ploure. Avui només ets uns ulls i
silenci, i un nen que juga amb la memòria confusa de qui vas ser. 

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Un nen que juga

  1. Victòria diu:
    qui vam ser i qui som, qui serem…les engrunes que es perden però fan camí.
  2. Bella imatge de l’Alfa i l’Omega de l’existència, el nen que juga amb el cap d’una calavera.

  3. N diu:

    potser no ens fan falta, d’arrels, per sentir-nos d’algun lloc… els llocs també poden ser silencis o records…

    fins demà, doncs 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.