Cupressus sempervirens

LLegit a New York, Nabokov & Bicicletes:

Volpe d’amore

[…]
i et parlaré, també, de les llums.
Perquè no tot són silencis.
També hi ha una llum que s’enlaira,
i a voltes tampoc em deixa viure.
Perquè quan tot és fosc no visc,
però tampoc quan tot m’és clar.

Et parlaré dels meus dies
i de les pors de les seues hores.
Ah, si els minuts parlessin! Què explicarien?
Dirien el foc i dirien les tempestes. Dirien l’argent.
                                                                  La Tour d’Argent!

Et parlaré de la soledat dels aeroports, a Berlín,
de la difícil gramàtica de les coses més senzilles.
De tu i de mi, d’aquesta ciutat,
que a voltes crema i a voltes és un tresor.
I et parlaré de New York
i com és bonic ser jove a New York.
I et diré, potser, que la música
m’ha salvat sempre de quasi tot,
com ara que escoltem aquesta cançó nostra
(Si, eri tu, soltanto tu…)
i amb la urgència d’una sirena
ens allunyem d’una setmana amb massa presses.

La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos
com se’ns omplen de llàgrimes els ulls,
com se’ns omplen de pols les sandàlies,
com omplim ara aquestes copes per poder seguir vivint.
Però hi havia un piano que sonava
al fons del hall d’aquell hotel,
i érem a Sorrento, a Verona, a Dublín,
mentre ens parlàvem de cadascún dels antics dolors
i dels nostres dies que caminen, discrets,
pels contorns de les agulles d’un rellotge.

Ara sé que tots tenim un fred i un dolor a dins.
Només cal posar-li un nom. Tu el meu ja el saps.
I ara que te’l conte,
després de tantes hores de conversa,
és com si només per aquesta nit,
per explicar-te’l,
per mirar-te com m’escoltes,
per veure’t mirar-me,
hagués valgut la pena viure’l.

Àngels Gregori dixit.