Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Vanitas, vanitatis

Estic batejat, i tot
i que l’església catòlica em deu contar entre els seus, la veritat és que ja fa
molts anys que no sóc creient. De molt jove, tot just després de la Confirmació, vaig
començar a dubtar. Però vaig tenir la gran sort d’ensopegar amb Mn. Jesús que, davant del neguit dels dubtes, em va ensenyar que el més sensat era, sense fer cap mal
a ningú, viure segons els propis sentiments. I en aquests, llavors ja no hi
cabien ni la fe ni els dogmes.

Això no vol pas dir
que em senti del tot aliè a les qüestions espirituals ni tampoc que no pugui
entendre les creences i la fe religioses d’un parell de bons amics, catòlics i
practicants. Potser és per això, perquè entenc la seva manera íntima i personal
de creure en un Déu, que em sembla exagerada i exhibicionista la demostració
del poder del Papa i de l’església d’aquest cap de setmana. La parafernàlia i
les grans escenificacions que s’han fet per la visita de Benet XVI no tenen res
a veure, al meu entendre, amb la idea de Déu que, tot i no ser creient, jo em
pugui arribar a formar.

Tot plegat m’ha
semblat molt lluny de l’exercici de la bondat i, en canvi, molt a prop de
l’exercici d’un poder que permeti a l’església catòlica seguir mantenint el seu
estatus i els seus privilegis. O no era això el que s’escenificava quan els
(nostres?) dirigents polítics acotaven el cap davant el Papa, que no feia gaire
que els havia renyat?

La casualitat ha
volgut que la visita papal coincidís amb el fet que aquests dies, a classe,
estem llegint la poesia religiosa castellana del segle XVI i m’he hagut
d’esforçar per explicar als meus alumnes de literatura què és això del camí de
perfecció i el sentiment místic de Sant Joan de la Creu. Suposo que el fort
contrast entre una cosa i l’altra m’ha dut aquí on sóc, però més enllà d’aquests
extrems, em sembla que la vivència espiritual –i ja no dic religiosa perquè s’hi
pugui acollir qualsevol- hauria de tenir a veure, més que no pas amb la
representació, amb el diàleg íntim que cadascú pugui establir amb ell mateix i
amb el seu sentiment de transcendència en el món. Per contra, l’espectacle que hem
vist aquests dies no era altra cosa que una manifestació exagerada de culte a
la personalitat per part d’un bon nombre de catòlics –no tots- i de vanitat, de
vanitat terrenal per part dels prínceps de l’església.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.