…i res no em lliga

            Amb el gest destre,
            mortalles d’olor quieta
            fila l’aranya.

            La llum s’ajorna
            entre restes de pluja,
            la boira baixa.

            La grava és molla,
            el silenci s’estripa
            a cada passa.

            Sobre les lloses,
            en el relleu dels noms
            el fred s’ajaça.

            Entre les ànimes,
            com navalles en l’ombra
            dos xiprers s’alcen.

            Miro com passa
            la mort i res no em lliga,
            ja dorm la tarda.

            Tanco els ulls ara,
            reposen les mirades,
            el pinzell calla.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a …i res no em lliga

  1. Teresa Costa-Gramunt diu:

    En la tardor es dóna el contrast de la vida i la mort, que sempre és vida!
    Preciós, aquest poema.

  2. novesflors diu:

    Sí, és bonic el poema. I els xiprers continuen estant presents.

  3. P diu:

    Mira que bé… 7 haikus! 
    Feia temps que no en veia…

    Una abraçada

Respon a novesflors Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.