…i res no em lliga
Publicat el 1 de novembre de 2010 per ricardgarcia
Amb el gest destre,
mortalles d’olor quieta
fila l’aranya.
mortalles d’olor quieta
fila l’aranya.
La llum s’ajorna
entre restes de pluja,
la boira baixa.
La grava és molla,
el silenci s’estripa
a cada passa.
Sobre les lloses,
en el relleu dels noms
el fred s’ajaça.
Entre les ànimes,
com navalles en l’ombra
dos xiprers s’alcen.
Miro com passa
la mort i res no em lliga,
ja dorm la tarda.
Tanco els ulls ara,
reposen les mirades,
el pinzell calla.
Publicat dins de Cupressus sempervirens | Deixa un comentari
En la tardor es dóna el contrast de la vida i la mort, que sempre és vida!
Preciós, aquest poema.
Sí, és bonic el poema. I els xiprers continuen estant presents.
Mira que bé… 7 haikus!
Feia temps que no en veia…
Una abraçada