A contrapèl, com un
ganivet ben esmolat que se’ns posa sota la pell, el desig. I aquest mirall
descarnat que ens guaita i es burla quan gosem mirar-lo als ulls. Hi ha dies
que viure fa mal i sota la pell hi duem, només, alguns trossos de veritat que
se’ns claven com vidres i aquest mal d’ossos que ens escanya el gest. Hi ha
dies que, com un sol que es pon dòcil, fóra més fàcil deixar-se morir i
abandonar l’esperança de reconèixer el rostre de cap fantasma. Hi ha dies que
val més no fer-se preguntes i esperar que tot ho dilueixi l’aigua de la pluja.
També aquest foc que per alimentar-nos la il·lusió de viure, crema les hores
sota la tardor ocre que cobreix el món. Hi ha dies que els vivim a contrapèl i
obrir els ulls fa mal. Sort, però, que també hi ha instants que flueixen
lluminosos lluny de la raó, sense necessitat de respostes, i ens podem mirar al
mirall sense témer res, que els vivim feliços només perquè uns braços ens
omplen els braços i no ens fa mal, ni por, la senzilla animalitat de l’amor.