Cupressus sempervirens

Havíem parlat per telèfon i ens havíem escrit, però l‘Àngels Gregori i jo no ens coneixíem en carn i os, que és com dues persones -tot i aquest món de virtualitats que se’ns empassa- es poden conèixer de debò. Finalment, aquest estiu, es va desfer el misteri i ens vam fer presents l’un davant l’altre per recitar plegats els nostres poemes a Llavaneres. Aquestes situacions sempre fan una mica de por, sobretot si t’has creat una imatge de l’altre que es pot trencar. Però no va ser així, no hi va haver cap d’aquells silencis tan incòmodes de quan no se sap que dir i el diàleg va fluir de seguida com si no fos la primera vegada que ens vèiem.

Ja ens havíem llegit i cadascú sabíem com ens agrada la poesia de l’altre. Però tot i així, aquell vespre, encara vam descobrir l’interès comú per alguns temes i com hi ha, entre alguns dels versos que hem escrit, afinitats que no sabíem. Jo vaig llegir un poema encara inèdit sobre la pèrdua de la memòria que es titula ‘Dir Pa‘ i, tot seguit, l’Àngels me’l va respondre amb aquest poema del vídeo de dalt. Un poema fet amb versos bells i contundents, com quan diu: Dir aigua és dir memòria, encara que l’oblit talli més que els vidres que guardaven els records…

Ara he sapigut que l’Àngels ha guanyat, fa pocs dies, el Premi Alfons el Magnànim de Poesia d’enguany amb un llibre titulat New York, Nabokov & Bicicletes. I jo, que me n’alegro, ho celebro editant el vídeo que encapçala aquest apunt. L’enhorabona, Àngels!