Ressons

No és ben bé cert allò que diu que s’escriu per un mateix. Si més no, aquest no és el meu cas. Quan vaig començar a escriure no sabia del tot perquè ho feia, però ben aviat vaig començar a sentir la necessitat d’ensenyar-ho a algú altre perquè, si no ho feia, les paraules quedaven empresonades a la llibreta i se’m morien. I no és pas per a què se’t morin que les escrius, s’escriu per donar vida a tot el que ets i a tot el que t’envolta. Després ho dónes a llegir als altres perquè facin de notaris dels teus pensaments i de les teves emocions, de les paraules amb les quals proves de dir qui ets. D’alguna manera, és com si només  l’eco de les paraules que retornen dels qui t’acompanyen, et pogués garantir que encara ets viu.
Per això és pel que em fa il·lusió trobar encara ressons de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. La setmana passada -gràcies al David Madueño, que m’ho va proposar- apareixia a Week&Sabadell un dels poemes del meu primer llibre. Després vaig descobrir que el Josep Maria Balbastre li havia trobat utilitat a un altre poema meu, i finalment -aquesta setmana- el Josep Manel Vidal m’explicava que havia tornat a llegir De secreta vida i que tornaria a publicar al seu actual bloc la ressenya, molt generosa, que va fer d’aquest llibre. Tots tres són motius per estar content, perquè tots tres m’han fet sentir que les meves paraules, més enllà de quan les vaig escriure, encara són vives.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a Ressons

  1. antonicasals diu:

    Tens raó: una de les mentides més habituals entre els escriptors és aquella que diu que un no escriu sinó per ell mateix. I la prova mateixa és el fet de publicar el que s’escriu ja sigui “en paper” o en un bloc, o en un web…
    Escrivim per comunicar-nos i la comunicació necessita un receptor. I no ens ha d’avergonyir la satisfacció que ens generen els comentaris d’aquelles persones que han trobat o percebut quelcom destacable en el que escrivim.
    Al capdavall, en tot allò que escrivim, doncs, hi ha la recerca perpètua d’un hipotètic lector.
    I si al cap d’un temps se’n segueix parlant, ves per on, si encara algun dels teus llibres esdevindrà allò que en diuen un long-seller…
    Felicitats, i ens anem seguint!
    Antoni

  2. massanen diu:

    no és pas una mentida que hi hagi gent que escrigui per un mateix, en absolut.
    D’acord que totes les paraules que es publiquen necessitin del qui les llegeix per persistir vives (terme que m’ha encantat, per cert), però molta gent es refugia en l’escriptura per materialitzar d’alguna manera tots aquells pensaments que dins el cap esdevenen abstractes i desordenats. L’escriptura és una activitat molt sana per a desfogar-se, per a reflexionar, per a pensar, per a recordar.

    Personalment, és una teràpia que em cura molts mals. I tots tenim escrits en una nota algun pensament tant extramadament intern que mai a la vida se’ns passarà pel cap treure’l a la llum. O potser tots no, però jo sí.

  3. En el diàleg trobem la nostra raó de ser, els altres ens fan d’espill. Per veure’ns necessitem un mirall… Això val també per l’escriptura, que es vivifica amb la lectura, i tant!

  4. Mireia diu:

    Doncs sí que deu fer alegria, perquè el mercat editorial va tan vel´ç que és fàcil “caure en l’oblit!

  5. Jes diu:

    Descobrir les emocions i comentaris que desperten en altres les teves paraules és com obrir un regal ben embolicat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.