Societat oberta
“sistema” o aquells que darrere de cada contratemps polític hi veuen
misterioses maniobres, no ens poden ensenyar gran cosa. Però
la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat -per irritant que
pugui ser quan es duu a extrems- constitueix la saba d’una societat oberta. Necessitem persones que en facin una
virtut de la capacitat d’oposar-se a l’opinió majoritària. Una
democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps.
és molt més fàcil quan cadascú sembla estar d’acord amb la resta i deixem que s’adormi
la disconformitat en benefici de les convencions del compromís.
Les societats i les comunitats on no hi ha persones
disconformes o s’hi han diluït, no prosperen. Però la
conformitat té un preu: Un cercle tancat d’opinions o
idees en el qual mai es permeten ni el descontentament ni l’oposició -o només
dins d’uns límits circumscrits i estilitzats- i que perd la capacitat de
respondre amb energia i imaginació als nous desafiaments. […]”
L’anterior fragment, que m’he atrevit a traduir lliurement i que transcric aquí, correspon al darrer llibre (publicat a La Magrana i Taurus) de l’historiador Tony Judt.
Les paraules d’aquest home m’han cridat poderosament l’atenció, sobretot perquè posa sobre la taula un dels mals d’aquest peculiar estat del benestar en el qual estem instal·lats: la por de perdre el que tenim. Una por, gairebé autoimposada, que no ens deixa dir amb veu clara allò que pensem i que ens inhabilita, també, a l’hora d’emprendre obertament les accions que han de dirigir la nostra vida.
Amagant-nos moltes vegades darrera l’excusa del descrèdit dels actuals polítics i dirigents, hem renunciat a la vida política. Però potser ja és l’hora que, en lloc de remugar en veu baixa o de fer grans proclames a l’hora del cafè, ens atrevim a córrer el risc d’exercir la llibertat i agafem les regnes de la nostra vida en tots els seus àmbits, tant el personal, com el professional o el social i polític. Podria ben bé ser que no en sabéssim prou o que ens equivoquéssim, és clar, però ningú altre no ens haurà dictat una vida que només a cadascú de nosaltres correspon viure en tota la seva extensió.