Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

‘Combray, de lluny’ de Josep M. Pinto

D’en Josep Maria Pinto ja n’he parlat en altres ocasions, quan vaig tenir la sort de llegir El llast de les abelles i quan va publicar la traducció de Combray de Marcel Proust. Ara, però, ho vull fer perquè he llegit el seu Combray, de lluny i no me’n puc estar de recomanar-lo.

Josep Maria Pinto ha escrit un llibre difícil de classificar que els llibreters  posen a la prestatgeria dels assaigs, però no és només un assaig perquè té molts punts de contacte amb les memòries i també amb la densitat de la poesia. Intueixo, i no ho puc assegurar perquè no el conec prou, que aquesta dificultat neix de la  rica complexitat de l’autor, que ha convertit la literatura en un dels basaments de la pròpia vida. I dic que ho intueixo, però no m’ho invento, ja que en un dels darrers textos del llibre (2002) Pinto parla de la seva voluntat d’escriure i de ser escriptor fent, amb una certa ironia, un joc entre allò que seria fer vida d’escriptor i allò  que vol dir escriure.

Si abans he dit que aquest llibre també em fa pensar en unes memòries, és perquè ha estat construït com una teulada a dues aigües que conté experiències lectores que han marcat l’autor en una de les vessants (Llegir) i experiències vitals en l’altra (Escriure), i arribats aquí no en destacaré una sobre l’altra, perquè de totes dues n’he fruit i perquè tan ben relligades com estan he entès que el llegir i l’escriure ja són indestriables per aquest home  que amb Combray, de lluny demostra ser allò que volia ser, un bon escriptor que escriu amb rigor i independència allò que creu que ha d’escriure.

La primera part del llibre (Llegir) és la que més es podria assemblar a un assaig, però per a mi no ho és. Jo he llegit aquesta part com si es tractés de la magnífica lliçó de literatura -gens acadèmica- que només poden impartir els bons lectors capaços de travessar els primers nivells de lectura per descobrir què i qui hi ha darrera les paraules. Quan millor m’ho passo com a lector és quan m’adono que no només llegeixo, sinó que estic dialogant amb l’autor, i aquesta vegada això m’ha passat i, a més, he descobert que també és el que interessa a Josep Maria Pinto, que en parla al capítol Entrevistes quan diu:“[…]tot plegat res a veure amb el que crec que pot interessar (al menys a mi): l’estructura mental d’una persona, la manera en què es concreta mitjantçant un llenguatge.”

Aquesta primera part de Combray, de lluny també funciona com a quadern de lectura en el qual Pinto parla dels autors (Thomas Mann, Marcel Proust, Vladimir Nabokov, Josep Pla, Jorge L. Borges,…) que d’una manera o altra l’han marcat i dels quals ha après què és la literatura. A mi, personalment,  d’aquesta part del llibre m’han interessat sobretot les reflexions de l’autor sobre el fet literari, com la que fa a La llum de Grècia a partir d’un text de Josep Pla i que jo m’he apropiat per explicar-me a mi mateix la necessitat de depurar allò que escric si de debò ho vull convertir en un text literari que em resulti aclaridor: “[…]penso encara, com en els darrers vint anys, que, de la mateixa manera que el mestral o la tramuntana, o qualsevol altra vent de buf higiènic, neteja l’atmosfera allà on passa i escurça les distàncies entre l’esguard i allò que mirem, les tres setmanes que duia a Grècia havien anat escombrant de mica en mica les embolicades capes de pensaments, generalment estèrils i distorsionadors, que solc posar entre el meu cervell i el món que percebo.” Com aquesta, és ple de moltes altres reflexions enriquidores per qualsevol que vulgui aprendre els valors de la literatura a partir -com ha fet Josep Maria Pinto- de la discussió amb els textos.

En la segona part del llibre (Escriure), l’autor relata algunes experiències viscudes. Però si bé abans he parlat de memòries, he de dir que aquí els textos -més enllà de la forma- són molt a prop de la poesia, perquè no és tant important allò que es narra com les sensacions que es transmeten, com la densitat de la memòria que aquests textos contenen o les connotacions  i evocacions de les imatges amb què Pinto els ha bastit. Penso, per exemple, en Ailleurs, on les dues cares d’un tros de pintura que cau  voleiant al mar serveixen per despertar una reflexió sobre la dualitat de la nostra vida, la que vivim de manera automàtica i la vida pensada, dues realitats paral·leles.

A vegades hem sentit aquella dita que diu que el llegir no ens faci perdre l’escriure, o era al revés?. Però no és el cas. Llegir és -i aquest llibre ho demostra a bastament- la millor escola per aprendre a escriure, i  encara afegiré que una cosa i l’altra són les dues cares d’aquesta manera de viure de la qual es parla  en aquest esplèndid llibre, Combray, de lluny, que Josep Maria Pinto ha escrit sense apartar la mirada del campanar d’Illiers.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

  1. Sí, Ricard, com la Teresa, sento el mateix impuls de curiositat després de llegir la teva ressenya. No el coneixia. Em semblava que havia traduït Proust…cosa certa, penso.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.