Ser pedra

Com qui tanca una casa i l’omple de
silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb
timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i
escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci…

Aquesta entrada ha esta publicada en Castells de cartes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*