Montserrat: Alibau, 2009


He pujat a Montserrat. Feia anys que no ho feia, però diumenge hi vaig pujar amb el cremallera deixant que la muntanya, que actua sobre la mirada amb un efecte hipnòtic, m’engolís una vegada més. Excepte alguns períodes més aviat curts, cada dia de cada any dels que ara tinc, Montserrat m’ha anat deixant un senyal molt poderós a la retina, de manera que ara la muntanya és un referent no només geogràfic, sinó també estètic i vital, si és que aquests dos aspectes es poden separar.

Aquesta vegada, l’objectiu de la meva excursió no era altra que acudir al Museu de Montserrat per poder veure les pintures que amb el nom Montserrat: Alibau, 2009 s’hi exposen fins el 14 de juny. La raó era important, ja que al pintor Salvador Alibau m’hi uneixen uns fils gairebé imperceptibles que amb el pas del temps i amb la consciència del que he viscut s’han tornat indelebles. Les meves primeres eines d’artista me les va proporcionar ell a través de l’escola quan jo no tenia més de 12 o 13 anys. Es tractava d’una caixa de pintures sense la qual jo no seria ben bé qui ara sóc, perquè aquelles pintures em van permetre començar a exercitar-me en la representació del que aleshores era el meu món. Aquella caixa -que encara guardo- va quedar més tard oblidada durant un munt de temps, però sembla que d’alguna manera els pigments que contenia havien fet pòsit a la memòria perquè ara, quan escric poesia, sento la necessitat de mirar de descriure els colors de les coses i del temps tal i com em travessen la mirada.

No em resulta gens fàcil, perquè voler descriure el color de la levitat d’un instant no ho és. I per això mateix trobo tan fascinants les pintures d’aquesta exposició, a través de les quals Alibau hi fa passar l’aire i la llum i converteix aquest dos elements en part de la seva obra. La pintura no es fa sobre la tela, sinó que el propi suport –finíssimes capes de cel·lulosa que han estat treballades dins de l’aigua- i també els espais que queden buits de matèria formen part inseparable de l’obra.?

Alibau és un artista gens convencional que ha hagut de crear un mètode propi de treball i, fins i tot, de construir les eines que fessin possible l’expressió plàstica de les seves reflexions. La matemàrtica, nom amb què es refereix a la recerca paral·lela des dels àmbits de la ciència i l’art a l’hora, es fruit d’aquesta feina, i ho és també la tècnica de les obres en fibra de cel·lulosa que Àlex Mitrani explica així al catàleg de l’exposició: …les seves obres de cel·lulosa. Les realitza en immersió. […] aconsegueix una superposició natural i dúctil de la matèria. Les capes de cel·lulosa s’apliquen dins l’aigua. Amb l’ajut d’uns estris molt particulars, Alibau disposa la cel·lulosa acuradament i la dirigeix en una o altra direcció, en un lloc concret, però és l’aigua la que mou la matèria colorejada. L’obra es fa de manera fluida. Sobre les capes de fons es van sedimentant formes i colors, es dipositen lentament, cauen com flors dins l’aigua, amb un balanceig que recorda el vol aeri del pol·len o les fulles de tardor. L’artista dirigeix i controla un procés en la mesura que compta també amb la complicitat de l’aigua, àmbit del silenci i la vida.

Diumenge, doncs, pujar a Montserrat a veure les pintures de Salvador Alibau va ser un goig per l’experiència dels sentits i per la intel·ligència, indestriables una cosa i l’altra com ens ensenya amb aquesta col·lecció de peces artístiques pensades i fetes, resultat de la ment i de les mans, procés i obra. Quan hi penso, no només puc pensar en el que he vist exposat: en els blaus, el bosc cremat i els troncs d’arbres, la primavera, el cant, les seccions àuries, l’ocell mort, el cargol dins l’espiral logarítmica, les fractals i les molses… o la maqueta per l’escultura a Mn. Comerma. Quan hi penso, ho faig també en aquest home que des de la seva talaia vital i intel·lectual sap mirar i escoltar els senyals de la matèria i els interpreta per descobrir-nos, sense separar percepció i comprensió, la bellesa que conté, una de les poques veritats que ens queden. O no és això el que mirem quan girem els ulls cap a Montserrat?

Aquesta entrada ha esta publicada en Castells de cartes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.