Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Dissolució

Travessar els marges del capvespre
i llançar el cotxe per una recta inacabable.
Endur-se a la mirada el que queda del paisatge
i desaparèixer amb els fils de llum que cauen darrera l’horitzó.
Sentir a la cara com es dissol una última llàgrima que l’aire t’ha robat.

No dir res, no pensar en res, no ser res…


  1. És senzill, molt agradable…

    M’agradaria escriure així! Però, tu que ets poeta, et faré una pregunta: no s’acaben mai les idees, la inspiració…? Aquest és un tema que sempre m’ha rondat pel cap. Resulta impossible pensar que per ser un artista la teva imaginació hagi de ser infinita…

    Algú podria respondre a aquesta pregunta? Gràcies.

  2. Quina destresa que utilitzes. Impressionant! Ah, encara no he estat capaç de sintetitzar els meus poemes. No esta dins meu, no se com fer-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.