Vida secreta
Era el darrer dels actes de la Kinzena Poètika d’enguany, la cinquena ja, i un centenar de persones ens hem reunit a l’auditori de la Creu Roja a escoltar aquesta nova creació del Toti Soler. És una Vida secreta feta d’intimitat i delicadesa. Gairebé recollit sobre la seva guitarra, el Toti hi filava emocions tan fràgils i tan essencials com la tremolor d’una tela d’aranya travessada d’aire, de llum, de minúscules gotes d’aigua.
Amb els ulls tancats em podia submergir -com qui ho fa en una mar on ningú encara s’hi ha banyat- en una música gairebé quieta i sentir el tacte dels sons amb tot el cos. La veu de la Sílvia Amigó s’ha afegit a la música del Toti per recitar Pessoa i aleshores tota la poesia, com una plàcida esgarrifança, m’ha deixat sentir el flux destil·lat de tantes vides secretes sota la pell:
[…] e depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
sem ler nada, sem pensar em nada, nem dormir,
sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito,
e lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.
……………………………………………………………………………..
[…] i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.
(Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro, Ed. del Mall, St. Boi de Llobregat, 1986)
Quan he tornat a obrir els ulls he descobert la bellesa en les mans del músic. Mans capaces de construir la bellesa, capaces de donar vida a la matèria, de contenir unes altres mans, o el rubor d’un rostre, o la gravidesa d’un pit. Mans capaces d’acaronar la vida secreta. El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home.