Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Isabel Coixet

Per què callem? On viuen les paraules? Què fa que les pronunciem? Per què només poden travessar la frontera dels llavis si estimem? Quins estranys misteris contenen? Aquestes preguntes i altres em corrien pel cap ahir al vespre, al Renoir, mentre m’envaïa La vida secreta de las palabras de la Isabel Coixet. A estones vaig sentir que jo era la Hanna (Sara Polley), a estones el Josef (Tim Robbins)… I em preguntava com ho fa això la Coixet, com sap qui sóc, com sap qui som, com sap quina és aquesta doble vida que ens flueix amagada sota la pell, a la base del crani, entre les vísceres?

Veia la pel·lícula i recordaba un conte de la Soledad Puértolas, La corriente del golfo. També allà sembla que no hi passi res i, en canvi, hi és tot. Hem après a dissimular quan el que hauríem de fer és desprendre’ns de tantes i tantes coses que ens enterboleixen la mirada i amb les quals evitem mirar el dolor, el que ens infligim nosaltres mateixos i, sobretot, aquell amb què sotmetem els qui no pertanyen al nostre món. Sembla que vulguem oblidar que la vida està feta de dolor, però la trampa està parada i no ens adonem que del dolor compartit hi pot néixer l’amor. Només quan som capaços de guarir les nafres de l’altre, o quan li podem lliurar el nostre cos ferit, podem sentir la força brutal de les corrents soterrades de la vida.

Quan vaig veure l’anterior pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mi, ja ho vaig pensar, i ara hi torno: Quanta saviesa hi ha en aquesta dona i en el seu cinema. Ens dirigeix la mirada gairebé sense dir i crea un discurs net, fa fora de la imatge tot el que és superflu i només deixa que hi aparegui el que realment ens nodreix: la llum que pot contenir una mirada, l’instant de felicitat que ens recorda un sabor, l’olor d’ametlles d’un cos net, la carnositat dels silencis i els secrets que contenen les paraules que els emmarquen, una mà que acull les nostres ferides, la companyia que ens fem… Tota la resta és mentida.


  1. Jo també em vaig quedar clavada a la butaca. No volia que la pel·lícula s’acabés, i això em passa poques vegades.  Quedo impressionada, admirada, al·lucinada,… quan descobreixo que hi ha gent capaç a posar paraules o no-paraules a coses que jo ja sé, que sento, que noto, però que sóc incapaç d’expressar amb signes visibles.

    A vegades és una foto, a vegades una frase, a vegades una mirada, a vegades un silenci, a vegades  una olor o un color i gairebé sempre em sorprèn i em sento despullada, com a la pel·lícula de la Coixet. Llavors em torno una nena i voldria aixecar la mà allà mateix, al carrer o al cine i dir: "-a vosaltres també us passa???"

    Sempre penso que no li passa a ningú més.

    Gràcies, Ricard, a tu també

  2. Això de la vida secreta de les paraules, m’agrada com ho expliques. Ho veig talment…la força brutal de les corrents soterrades de la vida..la mà que acull les nostres ferides…només quan som capaços de mostrar les nostres nafres i guarir les nafres d’altri…Només…llavors. Per cert on és el teu Renoir? A Palma també n’hi ha un. Jo la vaig veure al meu Renoir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.