Club 7 Cinema

La pel·lícula esdevé, un cop viscuda, una experiència sensorial, subconscient, al·lucinada, boirosa, nua, estranya. Una nova i magistral proposta d?en Gust Van Sant el qual, com el vi, pren gruix i s?enlaira. No us la perdeu, diu Pere Meroño, a l’article que el 30 de juny de 2007 ha dedicat a Last Days, en el seu bloc Pere Meroño. Una peça gairebé tan poètica com la pel·lícula de Gus Van Sant, que podem llegir íntegrament clicant aquí: Last Days · Meroño · Bloc Pere Meroño 

Per Àngel Quintana (El Punt, 25 de juny de 2007), Last Days no és una biografia, és un exercici d’interpretació poètica dels últims dies de l’existència d’un mite observat des d’una perspectiva humana. La crítica de Last Days, Quintana l’estructura en dues parts. En la primera, fenomenal, se centra estrictament en la pel·lícula; en la segona,  situa aquest film en el procés creatiu de Gus Van Sant de desintegració de les formes tradicionals del relat per començar a construir un altre camí.

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

Àngel Quintana comença la crítica fent notar que el nom del protagonista, Blake, no està triat a l’atzar, sinó que coincideix amb el del poeta romàntic William Blake i amb el del personatge de Johnny Depp a la pel·lícula de Jim Jarmursh, "Dead man" (1995). Remarca que el Blake de Gus Van Sant està inspirat en Kurt Cobain i  que, des de la primera imatge de la pel·lícula,  se’l vol mostrar en relació directe amb la natura, per conferir-li una estranya aurèola romàntica. I afegeix: Com el personatge de la pel·lícula de Jarmush, Blake és una mena de mort en vida, un ésser que camina directe cap a un més enllà hipotètic. Mentre que a "Dead Man" Caronte esperava Blake amb la seva barca al final del camí, a Last Days la transfiguració és el·líptica. Quan arriba l’hora, Blake es tanca en un hivernacle on el seu cos esdevé esperit. El trajecte que du a terme Blake és un trajecte circular, fet d’anades i vingudes per una casa de camp, marcat pels últims acords d’una balada que no acaba de prendre forma. No em direu que no és extraordinari (el text i la pel·lícula que l’inspira!).

Algun dia valdrà la pena que ens aturem a parlar d’aquests camins cap a la mort en les pel·lícules de Gus Van Sant; ara, no em puc estar d’apuntar-ne alguns aspectes. Hi ha un evident paral·lelisme existencialista entre el deambular inexorable dels protagonistes de Gerry i de Last Days; però no és sinó un trajecte igualment circular cap a la mort anunciada el que segueixen els nois i noies d’ Elephant. La mort física, certament; però també i sobretot la mort espiritual. La mateixa que experimenta un altre protagonista de Van Sant, que de morir, físicament no mor: el de Paranoid Park. En la magnífica escena de la dutxa de Paranoid Park, sumum climàtic del "crim i càstig", la tragèdia íntima del xicot (ens) aboca al mateix precipici que Blake voreja l’espai del seu darrer temps, al mateix desert per on es perden Matt Damon i Casey Affleck a Gerry.

El Blake de Gus Van Sant és alhora Kurt Cobain i River Phoenix i el cineasta el creà primer literàriament a la novel·la "Pink", publicada el 1997 (dos anys després del Dead Man, de Jarmusch) i dedicada a Phoenix (mort el 1993). La tria i caracterització de Michael Pitt per a encarnar-lo a Last Days s’avé plenament a aquesta doble inspiració del personatge: a cop d’ull recorda prou el líder del grup Nirvana i, just al voltant de la mort física, els cabells que li han estat gairebé tapant la cara tothora deixen veure-li el rostre, que evoca molt clarament el del protagonista de My own Private Idaho. El vincle entre aquest Blake i el de Dead Man diu molt sobre la manera com Gus Van Sant encara artísticament les morts de Cobain i Phoenix (que el van afectar moltíssim) i, amb ells, la mort d’una sortida romàntica al desencaix amb la societat (i aquí entra en joc l’antològia de personatges "excèntrics" que van apareixent a Last Days i que, en bona mesura, trobàvem en els films de Gus Van Sant de l’època de Drugstore Cowboy).

Tornant al text d’ Àngel Quintana, el crític gironí matisa que Last Days, però, no és només l’última etapa de la trilogia que Gus Van Sant ha fet sobre homes que caminen cap a la mort ?els dos darrers capítols eren "Elephant" i "Gerry"? sinó que també inaugura el que participa de les altres obres del cineasta del desig de construir un cinema de caràcter conceptual que posi en crisi una certa idea del relat, desintegri els recursos psicològics i aposti per un camí més conceptual. I, a partir d’aquí, parla del temps com a espai buit en el cinema de Van Sant,  del joc de repeticions que ofereixen les seves pel·lícules, com les solucions visuals hi vénen donades per un constant desequilibri amb les propostes formals…

Val molt la pena que llegim sencera aquesta crítica d’ Àngel Quintana, al diari El Punt (25.06.2007): Last Days · Quintana · El Punt  

Carlos Losilla (Avui, 22.06.2007) opina matisadament diferent de Quintana, a l’hora de col·locar Last Days en la filmografia de Gus Van Sant. Per ell, Last Days no és més que la culminació d’una trilogia, completada per "Elephant" i "Gerry", que Gus van Sant ha anat elaborant al llarg dels darrers anys i que aquí troba el seu esperit més radical: amb un estil cada cop més proper a l’abstracció, la pel·lícula mostra únicament les difícils relacions entre un cos sempre incòmode amb ell mateix i l’espai que l’envolta, alhora que reflexiona sobre la manera en què s’ha de filmar aquesta situació de desarrelament absolut. En canvi, els dos col·legues cahieristes coincideixen plenament a l’hora d’esmentar l’homonímia entre el protagoniste d’aquest film i el de Dead Man, de Jarmusch; per bé que Losilla s’hi agafa per parlar d’aquesta manera en què s’ha de filmar aquesta situació de desarrelament absolut.  No hi ha relat -diu, d’aquest viatge sense retorn cap al món dels morts-,  ni s’explica res d’aquesta misteriosa travessia, encara que els referents siguin el cine de l’oest i el drama crepuscular. Considera que Van Sant va molt més enllà d’inspirar-se en el cas Cobain, en aconseguir que aquesta poètica del buit resulti fascinant sense necessitat d’agafadors psicològics ni melodramàtics. I  novament, el crític s’explica, en una autèntica traca final de comparacions artístiques.

La crítica de Carlos Losilla a l’ Avui, clicant aquí: Last Days · Losilla · Avui

Inspirant-se en els últims dies de Kurt Cobain, el cantant de Nirvana, Last Days explora un procés d?autodestrucció amb la mateixa radicalitat formal de les obres precedents de la trilogia -escriu Imma Merino al seu reportatge "en portada" sobre Gus Van Sant, al número 16 de Benzina (juny de 2007)-. I remarca que Gus Van Sant se n?aparta,  de tots els tòpics relatius als biopics i al món del rock, per acompanyar el seu personatge en els últims moments de la seva existència. Amb consciència tràgica. Sense buscar un sentimentalisme compassiu, sense cap voluntat culpabilitzadora, sense voler explicar-ho tot: sempre restarà un dolorós enigma. L’article, que du per títol "L’home que, perdent-se, va renunciar a les explicacions" ens ajuda a conèixer millor el Gus Van Sant home i cineasta que ha fet Last Days. Ell és, efectivament, l’home que, perdent-se renuncià a les explicacions i va començar a crear obres cinematogràfiques sobre joves en un laberint, abocats a la possibilitat de perdre-s’hi. I és d’això de què parla Merino. Subratlla l’errància dels personatges del que apunta ja com una tetralogia i el seguiment que en fa el cineasta. Dels dos nois de Gerry es pregunta: Què els mena al desert? No hi ha explicació, una altra constant de la trilogia. Què fa que es perdin? I en proposa una possible resposta: Una certa tendència, tan humana, a equivocar-se, a perdre?s, a vagar sense orientació. L?error els du a l?errància, que Gus Van Sant filma en llargs plans seqüència amb un efecte hipnòtic. Tanmateix, la crítica assenyala que Gerry, com ho fan les altres dues pel·lícules de la trilogia, dona la raó a Gust Van Sant quan afirma que l?absència d?explicacions aporta energia i bellesa al cinema. I, efectivament,  Merino es planteja si buscar una explicació d’allò que no comprenem no pot ser una forma de resistència davant de l?irracional. Però també una forma de control social. Això ve a tomb d’ Elephant i els fets de la Columbine High School que la pel·lícula recrea. Elephant -diu- renuncia a voler explicar les causes dels fets (..), reconeixent la ceguesa humana o els límits humans per comprendre (..)Gus Van Sant ens recorda que, humanament, podem aspirar a la racionalitat objectiva, però que estem condemnats a una perspectiva. La perspectiva, en aquest cas, que pren cada alumne d’aquell institut en funció del lloc on l’ha dut l’atzar al moment dels fets i fa notar especialment que la mort o la supervivència dels alumnes semblen dependre de la posició atzarosa que ocupen en l?escenari del crim. Potser és una manera radical de presentar els horribles fets (..) com una tragèdia contemporània d?acord amb una concepció existencial que reconeix la idea del destí (o de la fatalitat) i per tant d?un component irracional. I això la du a preguntar-se: la fatalitat també mena els protagonistes de Gerry a perdre?s en el desert? I du el protagonista de Last Days a l?autodestrucció fins a la mort? Errància, exploració fílmica, absència d’explicacions, la consciència tràgica amb què s’acompanya els darrers dies de vida del personatge… això és Last Days i és també el conjunt dels altres tres títols amb què conforma la tetralogia (Imma Merino completa l’escrit, aportant el que a Paranoid Park hi ha de seguiment de l’errància, de sentiment de fatalitat, d’exploració d’una solitud, mentre Gus Van Sant hi continua el retrat de l’adolescència d’aquesta època) i justament Merino comenta fins a quin punt aquestes pel·lícules han estat un camí  per al Gus Van Sant que, de referent d?una renovada tradició de la contracultura nordamericana amb Drugstore cowboy i My Own Private Idaho, a final dels vuitanta començament dels noranta, es va perdre amb Ewen Cowgirls Get the blues i el que féu després, en una experiència hollywoodiana que el va dur a prendre consciència de l?insuportable pes de la visibilitat i a sentir la necessitat que ningú no el veiés. I també un desig d?austeritat. D?aquí, per tal de conjurar i donar la volta a la seva possible pèrdua, per què no perdre?s en el desert? Quasi com un exercici de depuració.

Article per a pensar-lo i rellegir-lo, que resumir-lo ha estat per a mi un immens plaer i que espero no haver esguerrat, "L’home que, perdent-se, va renunciar a les explicacions" podem llegir-lo íntegrament al número 16 de Benzina (juny de 2007).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!