Els tomàquets de l’hort








Les tardes d’estiu
baixàvem a l’hort a regar. D’horts, el teu avi n’ha tingut uns quants, però jo
en recordo sobretot dos, un d’urbà i un altre molt més rústec, potser una mica feréstec.
El primer era un dels horts de Cal Sanjust, al mig del poble, i es caracteritzava
perquè estava organitzat en terrasses. Des de les finestres de casa, es podia
veure a vol d’ocell la perfecta alineació dels solcs i els cavallons, la mesura
mil·limètrica amb què s’havien anant plantant les successives mates d’albergínies,
de pebroteres, de mongeteres o de tomaqueres i com aquestes s’enfilaven per les
estructures de canya. Més enllà, s’hi veien en perfecta formació les cebes o els
enciams. I sempre en un extrem, les meloneres o les carbasseres que creixien entapissant
el terra i desafiant l’ordre de les hortalisses. Des de llavors sempre he
pensat que els hortolans tenen una vocació innata…

Aquesta entrada ha esta publicada en Castells de cartes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Els tomàquets de l’hort

  1. Victòria diu:

    l’olor de la tomatiguera és fresca i viva, forta i un pèl aspra, però duu, com tu dius b, la saviesa amagada…jo me lesmenjava a mossegades, com fruita, les tomàtigues.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*