Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

D’Erasmus


Hem viatjat a Urbino, des de fa uns mesos hi tenim el fill d’Erasmus. La ciutat ens ha causat una impressió magnífica: cuidada, neta, respectuosa amb la seva pròpia història i d’unes proporcions, tot i les constants pujades i baixades, a la mida de les persones i no dels cotxes; no és d’estranyar, per tant, que al Palau Ducal s’hi exposi La ciutat ideal. Però més encara que l’urbanisme renaixentista (quina enveja!), ens ha sorprès el clima estudiantil que s’hi respira; tot i ser antiquíssima (els gals sènons s’hi van instal·lar el segle IV aC), és una ciutat jove que s’alimenta, també, dels nexes que es creen entre els estudiants que procedents de llocs del món ben diversos hi fan estada durant el curs acadèmic.

Allà, a Urbino, el nostre fill s’hi està fent gran. Hi viu sol i amb molts companys alhora, la qual cosa l’obliga primer a decidir Ell sense dependre ja de nosaltres i, segon, a crear amb els nous amics la seva pròpia xarxa de seguretat mentre s’enfronta a un curs acadèmic en unes condicions diferents a les de les universitats catalanes.

Haver marxat, conèixer i aprendre noves maneres de fer, establir lligams amb gent diferent a nosaltres i, sobretot, viure la responsabilitat de gestionar la pròpia vida tant pel que fa a les coses de cada dia com pel que fa a la seva projecció cap al futur, ha estat un encert de cap a peus del qual a casa n’estem contents i orgullosos.

I és per això, pel que estem veient, que ens sembla un disbarat de proporcions grandioses l’actual política mesquina de posar cada cop més i més impediments als joves que volen anar-se’n a l’estranger a estudiar o a treballar. Ben bé sembla que no ens puguem desfer d’aquella idea vella i casposa que diu que fora d’Espanya no s’hi viu tan bé com a dins (fins i tot n’hem vist algun anunci per Nadal), que a l’estranger ni saben menjar ni gaudir de res, que són uns tristos i quina mala sort que han tingut, pobrets!, de no haver nascut a les espanyes…

Gràcies a en Wert i a tota la rècula de neofranquistes que parasiten la política espanyola, torna a córrer sense vergonya la vella creença que som els millors i ningú no ens ha d’ensenyar res. No és estrany, doncs, trobar-se torbes d’adolescents i no tant adolescents cridant amb un orgull farcit de testosterona allò de ¡Soy español, español, español…!  o afirmant esperonats contra la diferència coses com Catalufos de mierda… o  Esos moros, que se vayan a su país… o, també, Primer els de casa

La por que es conegui per pròpia experiència que el món és gran i divers ens ha perjudicat sempre, també ara que els manaires de torn, hereus del franquisme alhora hereu del nacionalcatolicisme, miren de prendre als nostres fills el que creuen va ser un pecat de la incipient democràcia: deixar que després de la mort del dictador Franco els fills de les classes menys afavorides poguessin accedir a la Universitat i adquirissin coneixement i eines per assolir una vida millor que la dels seus pares i avis.

Per tot plegat i per poc  que es pugui, cal que donem als joves una visió molt més àmplia i crítica que la que els actuals governants pretenen amb les retallades econòmiques i amb els plans d’estudi. Siguem valents i anem més enllà, saltem-nos les fronteres que se’ns imposen, cal que sortim de casa i del país. Només des d’una higiènica distància podrem tenir un angle de visió prou ampli i una mirada prou nítida per valorar quines virtuts hem de mantenir i quins vicis cal extirpar. I això, aquesta capacitat crítica per triar on, com i amb qui volem viure, és el que espanta els antics feixistes de camisa blava i també els nous de clenxa i gomina, aquesta gent que una altra vegada volen decidir per nosaltres. Les actuals polítiques del ministre Wert (no oblidem, però, que ell és només la mà executora) estan restringint als nens i als joves l’accés al coneixement, perquè qui les impulsa sap molt bé que aprendre et dóna el poder de decidir què en fas de la teva vida. Així, doncs, desobeïm-la sense por aquesta gent que ens tracta més com a súbdits que com a ciutadans i per poc que puguem, enviem els nostres fills a córrer món i a conquerir-lo. No és d’aquells que es pretenen amos de la finca i de la llei, per molt que ens ho vulguin fer creure no en tenen el títol de propietat. Molts d’aquests joves que gràcies a l’esforç de les seves famílies –les beques fan plorar- són d’Erasmus, ja ho han descobert.

Taller de lectura de poesia: A viva veu

Sovint, enfrontar-nos a un text poètic ens fa por. Aquest, però, és un temor poc consistent com ho demostra l’èxit que tenen les lectures i recitals de poesia. Hi ha força públic d’aquests actes que no  fa el pas  de convertir-se en lectors per culpa d’una mal guanyada fama d’elitisme o perquè no disposen de les eines necessàries per desxifrar el llenguatge poètic. És per això que en col·laboració amb la Biblioteca Jaume Vila i Pascual, m’he proposat fer un taller de lectura de poesia titulat A viva veu. L’objectiu principal del taller és mostrar com podem gaudir de la lectura d’un poema sense por ni prejudicis, i és per això que va dirigit a aquelles persones que tot i no estar-hi molt avesades, se sentin atretes per aquest gènere. 

El taller es realitzarà durant 4 sessions d’una hora i mitja durant les quals llegirem i comentarem els poemes proposats. L’experiència serà guiada però es desenvoluparà de forma col·lectiva, és a dir, tot i que el taller estigui dirigit i pautat, les aportacions personals al treball del grup es tindran en compte com un dels elements d’enriquiment de la lectura.

Per a la realització del taller, recorrerem a poetes de diferents orígens, llengües i èpoques i treballarem amb una petita antologia de poemes. Tot i així, la llista no és tancada i si pel tema sembla convenient es podran afegir textos prèviament no programats. La temàtica de les sessions és la següent:
   1. El llenguatge poètic i el valor de la paraula: Què és poesia i què no ho és?
   2. La poesia de la quietud: El lloc, l’espai, el silenci…
   3. La poesia del temps i la mort: Tot el que és dolç i bell es perd i fuig…
   4. La poesia de l’amor: Déu és la carn...

Les dates de realització del taller són els divendres 7, 14 i 21 de febrer i el 14 de març; i l’hora, les 7 de la tarda. Per participar-hi cal inscriure’s previament, el preu de la inscripció és de només 15€ i es lliurarà als participants una antologia de poemes en format electrònic i un certificat de participació. Si hi esteu interessats, tingueu en compte que les places són limitades, per tant cal que sense badar us adreceu a la biblioteca de Gelida per apuntar-vos. 

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

El post de Nadal a ‘L’última troballa’

El poeta, periodista i amic Jordi Llavina s’interessà fa pocs dies pel meu post de Nadal en forma de felicitació i em va demanar de llegir-lo a L’última troballa, el programa de literatura que fa per Ràdio Vilafranca i La Xarxa. Doncs bé, després que ahir s’emetés el programa, penjo ara aquí l’àudio per si algú el vol escoltar:

I de passada, des d’aquí li agraeixo tant la lectura acurada que en va fer com tota la feinada que fa de manera incansable per difondre la poesia a través dels medis de comunicació. Gràcies, Jordi, i bon any Vinyoli!

‘Primer d’any’ (2014, any Vinyoli)

PRIMER D’ANY

He sortit a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
                              inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
                                       Aquest és el primer
dia de l’any:
                    et donaré dos llibres
que t’he comprat.
                             En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.

[Joan Vinyoli, 1914-1984] 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari