Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

La força de l’intangible


El temps, que durant l’estiu s’allargassa d’una manera estranya et permet viure en algunes raconades del dia o de la nit on la resta de l’any gairebé no t’hi pots aturar. Potser també hi tingui a veure que ja no dormis com abans ho feies i que hagis après, amb l’edat, a pair totes aquestes emocions que duus assolades a la pell amb una serenitat ben diferent de les presses i els neguits de quan eres més jove. El cas, però, és que en els breus minuts que, encara de nit, s’intueix que aviat es farà de dia, hi has descobert un temps tan quiet que et permet abstraure’t de tot el que tens al voltant, de tu mateix, i mirar el món on vius amb prou calma per mesurar quines coses, de entre tot el que has viscut, són les que compten i quines no.

Et venen al cap totes les pèrdues que has patit, algunes materials i altres immaterials, i sorprenentment t’adones que sovint n’hi ha hagut que han esdevingut guanys. Et va costar molt i en algun moment fins i tot va ser dolorós, però ja fa temps que algú t’ensenyà que deixar anar llast i treure’s qualsevol màscara que es dugui per agradar als altres, per no ser rebutjat, era una manera de retrobar-se amb la realitat més difícil d’acceptar: la de reconèixer qui s’és de debò, acceptar-ho i dir-ho en veu alta sense por del què ningú pugui pensar o dir i sense por, sobretot, d’un mateix. I una vegada perduda la por, tot canvia, les coses que paguen la pena i les que no deixen de ser les mateixes i comences a mesurar la vida d’una manera nova mentre aquesta adquireix dimensions que si bé sabies que existien, a tu se t’escapaven i eres incapaç de gaudir-les perquè no t’ho permeties, perquè la imatge que t’havien induït a construir de tu era la d’un personatge només dotat per a la transcendència i allunyat, alhora, del plaer.

T’has adonat, en aquells minuts de la matinada que la vida s’aquieta, que tot i el dolor que li és consubstancial, els canvis t’han alleugerit la vida i aquell antic pes que t’enfonsava el pit només el sents molt estranyament. Tot és molt més senzill que no pas ho explica cap guru ni cap messies, tot és molt més fàcil, tant que fins i tot has après a esgarrapar espurnes de felicitat o de plaer (diria que no són tan diferents una cosa de l’altra) en mig de situacions difícils com les dels darrers mesos que, d’una banda, la mort t’ha passat a prop i la malaltia té atrapades sense remei persones que t’estimes i, d’una altra, sents vergonya i dolor per les matances de Síria i els centenars de milers de nens que han hagut de fugir sols de la guerra perquè ja no els queda ningú.

Les coses no són fàcils, però ja no et dónes ni a l’abatiment ni a la depressió des que has descobert la força dels gestos i els sentiments intangibles, una força sense condicions ni preu que amb la seva presència t’inoculen algunes persones que t’estimen, la M i el M, esclar, i també alguns amics i amigues amb qui aquest estiu has compartit taula, il·lusions, somriures, mirades, silencis, acudits i riures, dolor, abraçades, projectes… Persones amb qui has compartit la bellesa de l’amor i de l’amistat, la força de l’intangible.

Aquest estiu…


Cada estiu, quan arriba el dia de la Mare de Déu d’Agost, tinc la mateixa sensació de ser dalt de tot d’una muntanya russa i el pressentiment que és a punt de començar un descens rapidíssim que ens ha de dur sense repòs a submergir-nos en les nits més llargues de l’hivern. I llavors, quan això passa, amb el vertigen arrapat a l’estómac sé que és el temps qui mana i em queda, només, abraçar-me al record de les bones estones viscudes amb els amics durant els vespres més plàcids de l’estiu.

Enguany, però, tot s’ha precipitat més de pressa. El dia de Sant Llorenç enterràvem l’Eugènia de Can Prats després d’una mort inesperada que va agafar tothom a contrapeu. Amb la seva mort vaig sentir que se me n’anava una part de la meva infància, que una part de tots aquells dies que de petit vaig córrer per casa seva s’enterbolia com si una boira estranya volgués ocultar la veritat. Però això no passarà, perquè la veritat del que hem viscut conforma el que ara som, i jo, ara, també sóc qui sóc perquè una bona part de la meva infància va transcórrer a Can Prats, un dels vèrtexs del meu paradís particular. Quan hi era, sentia que també era a casa i els jocs amb les filles de l’Eugènia i el Josep mentre ells i els avis i el meu pare feinejaven, s’anaren convertint sense que ens n’adonéssim en un camp d’aprenentatge tan ric i plaent alhora que només en vaig poder tenir consciència plena quan vaig créixer.

I potser per això, com una paradoxa, aquest estiu que una part del paradís se m’ha esqueixat i que la mort s’ha fet present per recordar-nos que no hem de deixar passar ni un minut sense gaudir la bellesa del món, encaro el descens cap al que queda de l’any amb un esperit diferent, un esperit marcat per les hores felices de quan era nen a Can Prats i per l’estimació profunda que m’uneix al Josep, un esperit marcat per poder tenir amb mi aquells a qui estimo i poder gaudir dels amics i la companyia que ens fem… I marcat, en definitiva, perquè durant el comiat de l’Eugènia, amb un cel blavíssim sobre el petit cementiri de Sant Llorenç, l’aire lluïa tan transparent com un somriure i convidava, alhora, a recordar-la i a viure sense cap recança la més mínima espurna de felicitat que puguem atrapar.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, 100 anys


Avui que fa 100 anys del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel a Palma, em retrobo una altra vegada amb la seva poesia. Tot i tenir una vida breu, la tuberculosi se l’endugué als 25 anys, deixà una obra en la qual el rigor de la forma i la precisió del llenguatge serveixen per donar a la seva poesia una bellesa i una densitat colpidores i punyents.  Vegeu, si no, l’Ocell en corba o aquest altre poema que datà a Palma el 1935 i es titula Oh peresa de l’aire…:

Oh peresa de l’aire, com es bada
la mel, la seda i el vellut diàfan
dels núvols que s’arboren i s’agafen
a la roda del cel il·luminada!

La cambra de les ombres s’endomassa
amb aquella claror i aquella flaire
desfeta en l’alenada lleu de l’aire
aturat en el núvol gris que passa.

Tots els batecs del vent són en desmai,
absents d’aquesta terra meva, morta,
i només jo sento fremir l’espai,

remotíssim, d’una ala que s’emporta
-flames del cel al cel, tumult, esglai-
a l’alta solitud la veu més forta.

[Bartomeu Rosselló-Pòrcel: Obra poètica, Edit. Moll, col. Balenguera, 14. Palma, 2009]
 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari