Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Aquesta olor de terra

Mentre treballaves a l’hort, avui, empès per alguna força tel·lúrica escarbaves amb  les mans la terra buscant-hi qui sap què. Després n’agafaves un grapat, te l’acostaves a la cara i inspiraves amb força com si volguessis omplir-te el pit de la sentor orgànica que desprèn quan n’has remenat les entranyes. Feia una olor un pèl aspra i àcida, però també hi senties la saó de després de tot un hivern de pluges i l’escalfor humida que produeix la combustió lenta de les fulles i els petits invertebrats que hi van quedar colgats passada la tardor.

Encara que ara que ja has desat les eines, mentre t’espolses la roba, hi pensis, no saps dir que és el que et feia enfonsar les mans en la terra com quan toques enfebrat la dona que estimes i te n’emportes no només l’aire que respira sinó també l’olor i el gust de les seves carns. Ni ho saps explicar ni potser calgui fer-ho. Al cap d’avall, l´únic que vols és servar intacte el record d’aquella sentor en què es barregen el que ja és mort i el que vol néixer; i també aquesta olor de terra que tot i haver-te-les rentat, encara et fan les mans…

Desordres naturals

Fer-te gran t’ha costat una pila d’anys. Es veu que havies d’acabar de travessar la ratlla dels cinquanta per començar a entendre que mai res no seria com t’havies pensat i que si mai t’havies fet alguna il·lusió, més et valdria viure-hi a cavall, perquè la realitat difícilment s’hi assemblaria. Però avui que en fas 51, n’estàs prou content per no tenir ganes de tornar enrere i haver entès que el que ens és més natural és l’estrany caos en què sobrevivim un dia rere l’altre.

De jove vivies obsessionat perseguint l’ordre, la qual cosa et duia sovint a viure en l’exasperació pròpia de qui mai no aconsegueix dominar tots els elements que conformen la seva vida. Ara, però, ja no en fas cap drama del desordre. El que has viscut t’ha ensenyat que no en som tant d’importants com ens pensàvem quan sortíem de l’ou i que al cap d’avall som, només, una petita baula, petitíssima per no dir gairebé insignificant, d’aquest concert de desconcerts que com deia Gracián, és la vida.

A hores d’ara, et sembla que arribar a viure despreocupat perquè un dia o altre t’hagis de morir i recórrer la vida sense el neguit i les presses amb què sovint ho fem, ho deus també a la distància amb què pots rellegir els anys, és a dir, al fet que aquests dietaris intermitents farcits de desordres naturals que escrius t’hagi permès distanciar-te de l’home que t’ocupa carns i ossada. I ara, havent llegit tot el que hi has escrit, aquest home que ets te’l pots mirar amb la incredulitat i la sorpresa de qui es mira el seu fantasma, però també amb serenor i amb la tendresa de qui tot i que li sap els pecats, també l’ha perdonat.