Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Resurrecció


Quan feinejaves aquest matí, armat de jardiner, t’has adonat que el dia era a punt com una partera i has notat, també, que el diumenge et convidava un any més a celebrar la teva particular Pasqua de Resurrecció mentre apilaves llenya o tallaves l’herba nova.

Treballaves en silenci, al teu aire, i senties la sal del cos regalimant-te esquena avall, com si amb la teva suor haguessis de regar la terra que trepitjaves. Avui el caliu del sol era molt més viu que dies enrere. No només tu, també els arbres que s’han fet durant els 25 anys que fa que vas arribar a aquest clos i els plançons que has plantat aquest hivern ho han notat.

Tu només miraves de posar una mica d’ordre a cada raconada del jardí, però els jocs de les caderneres i la saba que ja arriba enfebrada als branquillons més alts de cada arbre per esclatar-ne els borrons et deien que no, que no hi tenies res a fer perquè des d’avui, com cada vegada que la Primavera et ressuscita, la vida s’escampa enllà, descarada i sense mesura.

Només la veu (Dia mundial de la poesia)

Tornem a celebrar l’entrada de la primavera amb el Dia mundial de la poesia. Nosaltres, a Martorell, ho farem aquest vespre a les 8 a la Biblioteca Francesc Pujols del Centre Cultural, on diferents poetes martorellencs llegirem els nostres poemes.

Mentrestant, us deixo a sota el poema de Zoraida Burgos que ha estat triat enguany pel fulletó i s’ha traduït a una vintena de llengües:

Només la veu

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
-arena que sense pietat
llisca i no es detura-,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit. 
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

[Zoraida Burgos] 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tot el que som empeny…

Des de Lletra conviden a participar en el Dia de la poesia catalana a internet, i no se m’acut millor manera que convidant-vos jo també, ara que s’acosta aquesta peculiar fira de Sant Jordi monopolitzada per les indústries editorials, a no mirar les llistes dels més venuts i a furgar en els prestatges de poesia que les llibreries, amb l’excusa que no es ven tenen molt sovint en un raconet. Ja sabem, però, que si no la traiem del raconet i la posem a l’aparador tampoc no es vendrà.

Oblideu-vos dels noms que repiquen constantment a la ràdio i a la tele -qui més paga més sona- i refieu-vos del vostre instint per endur-vos a casa literatura de veritat que no obeeixi al disseny de cap executiu editorial. Encara sort que darrerament han nascut una colla de petites i molt bones editorials, i sort també d’internet que ha permès a molts escriptors i poetes que viuen al marge del mercat dir “aquí sóc i això és el que faig”. Sovint és entre aquests escriptors i aquestes editorials que s’hi amaguen obres de moltíssima qualitat que no arriben al públic perquè ningú no està disposat a pagar-ne la promoció. D’entre aquests, us en proposo tres que he llegit últimament i que no trobareu fàcilment a la taula de novetats, els haureu de demanar al vostre llibreter, però no ho deixeu de fer perquè en gaudireu. Em refereixo a Creixen malgrat tot les tulipes de la Sònia Moll, a Radar de Ricard Mirabete i a Gramòfon de runes de na Maria Victòria Secall

De tots tres n’aniré parlant, però de moment i per celebrar aquest Dia de la poesia catalana a internet, vull compartir amb vosaltres el poema que obre Gramòfon de runes. Des de la primera vegada que el vaig llegir, els seus darrers versos s’han convertit per a mi en una divisa que m’empeny a viure:

Lliscar per la tartera
de l’antiga memòria,
un pendent pronunciat.

El càntir ocult de les essències,
que pareixia rasclum, vessa.

Llenega per les anques,
fresc com una llepada,
devessall de color
i ferida nova.

Tot el que som empeny
com un infant en néixer
cap a la vida.

[M.V. Secall: Gramòfon de runes, llibréd, 2012] 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Poesia viva


Diumenge passat a Manresa, a la 2a edició de l’Ull de peix, mentre recitava vaig poder sentir que la poesia era ben viva. Tot i que el públic era del tot nou per a mi, de seguida vam connectar i ens vam trobar immersos en un estat de gràcia en què els versos i les emocions fluïen amb una facilitat màgica. Aquesta sensació, quan es produeix, és una de les grans virtuts dels recitals de poesia.

Però no és només per això que aquests dies estic content, sinó també perquè he tingut més senyals que em diuen que encara és viu el que he escrit i he pogut observar com després de ser al carrer, els llibres fan la seva via amb independència de l’autor. El cas és que de tant en tant m’arriba notícia d’un llibre que ha passat per aquestes o aquelles mans o, com fa uns dies, una colla de bones amigues em regalen els meus versos transformats en xocolata. També, de tant en tant algun lector amable i atent em fa saber l’efecte que li ha causat la lectura de la meva poesia. Que aquestes coses passin em fa molt content, molt, perquè llavors tinc la certesa que les meves paraules no són pas mortes, sinó que encara ressonen i a algú li poden ser útils.

Els darrers dies, han estat dos bons lectors que m’han fet saber les seves impressions després d’haver llegit els meus darrers llibres. Concretament, dimarts passat la poeta Sònia Moll va penjar al seu blog un apunt personalíssim i delicat que expressa les impressions que li va produir la lectura de El llibre que llegies. I ahir va ser el també poeta i crític David Madueño que va publicar una molt bona ressenya sobre De secreta vida.  Pel que fa a El llibre que llegies, fa gairebé un any que es va editar, i De secreta vida aviat en farà cinc, però un i altre encara em donen alegries perquè pel que sembla, vius com són, encara remenen la cua. Per tot plegat, gràcies!

A l’Ull de peix

Lluny de lamentacions que no duen en lloc, una colla de manresans van endegar fa uns mesos  l’Ull de peix, i com un ull de peix miren cap a totes bandes, sense deixar-se res, per portar al cafè-teatre La Peixera artistes de diferents àmbits, barrejar-los i posar-los ben a prop del públic perquè ensenyin el que fan i s’expliquin.

Doncs bé, demà diumenge 3 de març a les 7 de la tarda es farà la 2a edició de l’Ull de peix, en la qual podreu compartir experiències amb en Lluis Llumà (mosaics), l’Aroa Vivancos (il·lustradora), la Cia. Mag Ian (màgia), el grup Dips (música) i amb mi, Ricard Garcia, que llegiré una mostra de la meva poesia i us explicaré el que volgueu.   

Si sou a prop de Manresa i no se us acut una manera millor de passar l’hora tonta del diumenge, veniu a escoltar-nos. Estrenarem junts el març amb un bon còctel d’artistes. Us esperem a La Peixera de Manresa!

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari