Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Ara reposes


Ara reposes, estirada sobre un costat. El llençol et tapa només els peus i part dels turmells. La resta del teu cos se’m dóna, però, com una ofrena a la mirada. Fa només uns minuts lluitàvem com dues feres assedegades que malden per sadollar el desig. Ara, però, que un son lleuger i plàcid t’ha envaït, et miro tota nua entre les llums que s’escolen a l’habitació. Gairebé amb la punta dels dits, sense arribar-te a tocar per no destorbar el compàs de les nostres respiracions, perfilo la forma de les teves cames, els malucs i la cintura, les espatlles, el coll… I hi acosto, després, els llavis fins a sentir les espurnes d’electricitat que et recorren la pell, i et respiro… Et respiro fins a omplir-me novament de tu mentre penso que més enllà dels nostres cossos enfollits, potser sí que la felicitat sigui això.

Jesús M. Tibau llegeix ‘De secreta vida’


Després de passar pel seu programa de TV per parlar de 
El llibre que llegies, en Jesús M. Tibau ha tornat ha referir-se a la meva poesia, ara des del seu bloc, Tens un racó dalt del món, en el qual hi ha inclòs una breu gravació llegint un fragment de De secreta vida. Es tracta, concretament, d’una prosa poètica titulada Sota la boira que forma part de la primera part del llibre. A dalt la podeu escoltar en la seva veu i a continuació també la podeu llegir:

SOTA LA BOIRA.
Novembre avança i sembla que tot vulgui morir sota l’espessor de la boira. Però la sal de l’estiu et recorre la pell, encara, i totes les platges que han acollit el teu cos et perduren a la mirada. No importa que s’escurcin els dies, el tacte de la vida t’ha quedat imprès a les mans perquè sedimenti als cellers del record. I encara que la tardor és una veritat que t’acosta a les nits hivernals, cremen els camins de l’ànima.

Salut, Jesús! 

Estos días azules…


Per què els poetes fan por al poder? Per què se’ls empeny a l’exili, a la mort o a l’oblit si no tenen més armes que la paraula? Per què la seva obra no cotitza, per què ens diuen les misèries, per què poden tocar la felicitat sense haver-la de comprar…? Per què? No ho sé pas, però hi torno a pensar avui que fa 74 anys de la vergonyosa mort d’Antonio Machado. Sempre el tinc present, però avui que em balla pel cap el seu darrer vers, Estos días azules y este sol de la infancia…, recupero el que un altre dia vaig escriure:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, 132; València, 2008] 

Com un atlant extraviat


Sempre havia envejat els ocells planant en mig del silenci, però ara ja només se’ls mirava amb una barreja de tendresa i tristor. Potser perquè ara sabia que tot aquell pes damunt seu, tota aquella gravidesa que l’ensorrava no era res més que el pes dels dies precipitant-se en ell. A cada articulació hi sentia el pes del món, el sentia en tota l’ossada, especialment en aquella tibantor a les costelles que l’empenyia cap al terra i en el cansament que es desplomava d’una vertebra a l’altra recorrent-li l’espinada com un càstig sense fi. Encara que no ho digués i que d’entrada l’hagués sorprès, de seguida va estar segur que allò que en deia cansament, aquell pes a les vèrtebres, només volia dir que s’estava fent gran, que no tornaria a ser jove. Però aquella tarda assegut a la sorra, mentre hi pensava, es mirava un estol de cigonyes que jugaven amb el vent i encara estenia els braços, com un atlant extraviat que volgués sentir la il·lusió del vol.

A ‘Petit munt de lletres’

Petit munt de lletres és el nom del programa que dirigeix i produeix l’incansable Josep Diaz-Galera per tal de fer-nos arribar la poesia a través de Ràdio Martorell. Aquesta temporada ha refet l’antic Poetes de Martorell i ens presenta un programa nou en el qual cada setmana no només es presenten novetats, sinó que també s’hi poden escoltar entrevistes amb poetes i algunes de les seves poesies.

Si ara fa poc més d’un any vaig poder participar en un capítol de Poetes de Martorell, enguany he estat convidat per participar també a Petit munt de lletres, concretament en un programa que vam gravar tot just començar l’any i que es va  emetre el passat 31 de gener. Per si teniu curiositat o interès d’escoltar-lo, hem seleccionat el tall de veu que conté l’entrevista que em va fer en Josep i també alguns dels meus poemes. Tot plegat es pot escoltar en el reproductor de Goear que veureu a sota. Gràcies Josep!