Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

I ara cap a Sant Sadurní…


Després de les de Lleida i Gelida, el proper divendres 1 de juny presentem El llibre que llegies a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia. L’acte començarà a les 8 del vespre i l’encarregada de presentar el llibre serà l’Anna Roig. Després parlarem del que vulgueu i també llegirem alguns poemes del llibre. Si sou a prop i us ve de gust, sereu molt benvinguts.

Ja us dic, també, que després de la de Sant Sadurní, hi haurà més presentacions. El 6 de juny serà a Igualada amb el Jordi Llavina, el 8 de juny a Martorell amb en Ferran Balanza, el 14 de juny a El Masnou amb en Vicenç Llorca i el 12 d’agost a Castelló d’Empúries amb la Teresa Bosch. I anar fent…

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Josep Maria Pinto parla de ‘El llibre que llegies’

Quan la publicació de El llibre que llegies era imminent, el Carles va caçar un comentari meu al vol i abans que me n’adonés ja m’havia presentat la Montse Julià de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual i ens havíem posat d’acord  per portar el meu darrer llibre a Gelida.

Divendres passat, com a conseqüència d’aquesta carambola, vam viure un vespre molt agradable. A més de la colla d’incondicionals que sempre em fan costat, vaig retrobar-me amb companys i exalumnes que feia temps que no veia i vaig descobrir nous lectors que han volgut conèixer la meva poesia. La sala era ben plena, tothom va ser molt amable i es van vendre molts llibres, però sobretot vaig endur-me les paraules del Josep Maria Pinto explicant la seva lectura de El llibre que llegies.

En el vídeo s’hi pot escoltar la magnífica presentació que em va regalar, després de la qual encara vam parlar d’alguns aspectes del llibre, vaig llegir-ne alguns poemes i, finalment, vam parlar distesament amb tothom mentre preníem una copa de vi.

Gelida a l’horitzó

Sóc hortonenc, prou que ho he dit vegades, però de sempre hi ha un munt de coses que em lliguen a Gelida. De petit vaig passar-hi setmanes senceres amb el Joan, el meu cosí, mentre els nostres germans petits eren a Sant Llorenç. Des del portal de Cal Nen dominàvem tot el que passava entre els carrers del Sol, Vicenç Perelló i Marquès de Gelida; i també, quan ens podíem aventurar, el que passava a la Font de Sant Miquel o a Cantillepa. Aquell era per nosaltres tot un món que amb els anys es va anar engrandint fins a la piscina i al bosc de l’Hotel Sant Jordi, fins a la plaça del Pi, les Cases Noves i la resclosa de sota el pont de l’Anoia, fins a la carretera de Corbera o, en direcció contrària, l’Hostal del Caçador… Vaig conèixer companys -el Cape, el Jordi de Cal Buch…- amb els quals quan ara coincidim ens saludem amb una simpatia nascuda de la innocència d’haver compartit jocs quan érem petits.

Els  pares, ara que són jubilats, viuen a Gelida com si des de sempre aquest poble hagués estat també casa seva, de manera que van i venen de Sant Llorenç repartint els seus afectes entre un poble i l’altre. La mare, quan era soltera, havia servit a l’antiga farmàcia del Sr. Ferrer, al carrer del Dr. Galès, i el pare ha treballat al Molí Vell durant 35 anys. Jo vaig treballar-hi vuit anys a Gelida. Servia taules els dissabtes, la qual cosa em va permetre conèixer la peculiar fauna que s’hi movia des que es feia fosc fins que tornava a ser de dia. Va ser els mateixos anys que vaig compartir tren i estudis amb l’Imma, primer a l’institut i després a la facultat.

Sempre hi he tingut tiets i cosins a Gelida, però ara hi tinc també amics que si convé em donen un cop de mà,  em diuen el què o em regalen les seves rialles. No és estrany, doncs, que em faci la il·lusió que em fa que el Josep Maria Pinto s’encarregui de fer-hi la presentació de El llibre que llegies,  perquè Gelida és un lloc que m’és del tot proper i reconec amb facilitat els seus carrers i molta de la seva gent.

Encara avui, quan passava per l’autopista camí de la feina, em tornava a sorprendre com se m’apareixia el campanar de l’església,  talment com un far, retallat sobre el perfil del poble per assenyalar-me on sóc. De la mateixa manera, quan els matins baixava de Sant Llorenç cap a l’estació, a la Ferreria se’m feia present tota la muntanya amb el castell al cap d’amunt del poble i a sota les cases arrapades les unes a les altres per no rodolar cap a la timba del riu. Llavors entenia perfectament que pertanyo a aquest tros de món situat entre les carenes del Montcau a una banda, les serres de Montserrat a l’altra i, mirant a ponent, l’horitzó de vinyes on es pon majestuós el sol.

Amb els anys, he après que som allò que gravat a la pell, al paladar o a la mirada, ens ve a la memòria només tancant els ulls. I aquests dies, regirant entre piles de records, m’he adonat que entre totes les imatges que duc impreses a la retina, també hi és molt present l’horitzó de Gelida.

Retallar el futur

Entre els besavis i els avis, n’hi havia que no en sabien gens de llegir i altres que amb prou feines es defensaven, però tots van entendre en algun moment que si alguna cosa podia allunyar els seus fills i nets de la pobresa que ells patien, era que aprenguessin de lletra i números. Això no només va passar a la meva família, això va passar en la major part de les famílies que durant la postguerra van haver d’emigrar per no morir de gana. I gràcies a l’impuls, al treball i al convenciment  d’aquests homes i dones que durant els anys seixanta i setanta es van esforçar perquè els seus fills aprenguessin allò que ells no sabien, va arribar el moment que els fills de les classes inferiors van accedir al món, fins aleshores exclusiu, de la Universitat. I fins ara, que tenim una generació de joves amb un grau de formació que mai abans no s’havia donat.

Però en mig de tot plegat -i ja era part de la trampa-, també ens hem d’adonar que els últims anys, mentre s’obrien les portes a la immigració per les feines menys qualificades,  de manera molt majoritària s’ensenyava els nostres joves sense tenir gaire en compte els valors humanistes i anava tot encaminat a crear dos tipus de treballadors: A l’ensenyament públic es formaven  treballadors especialitzats i a les escoles de negocis es formaven alts càrrecs que es cuidessin de les (nostres?) finances. Durant la ‘gran festa’ del final de segle, uns i altres [segueix]

…sortien dels centres d’estudis amb l’objectiu, més que no pas de ser útils a la societat que els havia format, d’enriquir-se personalment; i si hi havia qui trencava aquesta expectativa, era mal vist pels seus companys i per una societat enlluernada per l’acumulació egoista de bens.

Al mateix temps, durant les darreres dècades s’han format unes classes mitjanes extensíssimes que han accedit a la Universitat, a la propietat privada i al benestar. Ara, però, ja no hi ha negoci per tothom, i encara menys per tots aquests nouvinguts a la societat benestant, nets i besnéts d’aquells homes i dones que van haver de lluitar i patir per escapar de la misèria, i amb les noves mesures econòmiques, les famoses retallades, sembla que se’ls vulgui barrar el pas a la possibilitat de viure bé, és a dir, amb dignitat.  Ja no hi ha prou pastís per tothom, i així aquells que sempre s’han pensat a sí mateixos com els Amos de la parcel·la, han decidit que prou. I prou vol dir, també, fer més difícil l’accés a un ensenyament que doni oportunitats a tothom, és a dir, retallar la possibilitat de construir el propi futur.

Per tant, per molt que la raó ens indiqui que cal fer el contrari, qui mana –i dubto que siguin només els nostres tristos polítics- ha dictaminat que l’ensenyament públic (també la sanitat) han de pagar en bona mida l’escandalós deute que s’ha generat per culpa dels disbarats financers i polítics que s’estan descobrint un dia sí i un altre també. Per què ho hem de pagar nosaltres i no ho paga qui en té la culpa? Per què no se’n fa responsables els directius bancaris que han enganyat la gent fent-los creure que eren rics i entabanant-los amb miraculoses hipoteques i opcions preferents? Per què no es jutja  els polítics que sense una vocació real per la cosa pública, han presumit fins a l’obscenitat de la seva ineptitud malbaratant els recursos públics? Se m’acut una vegada més que és perquè ells se senten els Amos de tot i nosaltres, en canvi, som uns simples mortals que, sense un llinatge esculpit en pedra o que dringui com els diners, hem pogut llepar el caramel de sentir-nos rics mentre érem espoliats a base d’hipotecar falsament les nostres il·lusions. Fer-nos pagar autèntics disbarats pel que no ho valia forma part de la trampa perfecta; hi vam caure com passerells i ara, a més de quedar-se els nostres diners, es tracta de desmantellar aquestes  classes mitjanes que s’havien pensat que podien accedir al poder i governar la societat.

I es tracta –pretenen- que no torni a passar, que ningú de nosaltres no torni a pensar que pot formar part del món dels elegits, i la millor manera és atacar el buc insígnia de l’ascensió social, és a dir, atacar l’ensenyament públic perquè incapaç de fer la seva funció amb garanties d’èxit, sobrevisqui només amb una mala salut crònica. Fer-ho és fàcil, només cal no afrontar amb rigor i valentia els problemes reals de l’ensenyament, s’ha de seguir retallant el sou del professorat i desprestigiar-lo encara més, s’han d’augmentar les ràtios de les aules i fer-les ingovernables, no s’ha de subvencionar l’ensenyament universitari perquè l’accés als estudis superiors sigui privatiu pels fills dels de sempre –què ens havíem cregut?-, cal canviar els plans d’estudis cada vegada que hi hagi canvis de govern, no s’ha d’acompanyar els plans d’estudis d’un pla econòmic que en garanteixi la viabilitat, i així podríem anar dient…

Però ens enganyen, una vegada més ens enganyen quan ens volen fer responsables dels mals que ells han provocat. Per això, a l’hora de pensar si aquest 22 de maig faria o no vaga, he pensat molt en el món d’on venien els avis i en perquè ara jo sóc on he arribat, i he pensat també en el meu fill que s’enfronta a un món que entenc que sigui complex i difícil, però que no accepto de cap de les maneres que hagi d’estar dividit entre aquells que poden accedir a una educació de qualitat i en la qual es persegueixi l’excel·lència, i aquells que s’hagin d’acontentar amb les escorrialles d’un sistema públic viciat per culpa de la indefinició dels objectius, per la mala gestió i, també, per la mala fe d’aquells a qui ja va bé viatjar en classe preferent encara que sigui a costa dels demés.

Retallar en l’ensenyament és retallar el futur, i aquesta no és només –no ens enganyéssim pas- una mesura econòmica. És una mesura amb una profunda càrrega política i social que farà més i més grans les diferències entre els més rics i tota la resta de la població. La iaia Ana, que tot i que no havia anat mai a escola tenia una saviesa natural, deia que ella era d’allà on els seus fills menjaven; doncs bé, veient el que actualment està passant, jo tampoc no puc sentir del tot meu un país que no garanteix escrupolosament la qualitat de l’ensenyament públic pels seus nens i els seus joves. I em sap greu, però és així.

Aquells que vam trobar-nos a Búger…

                                         [Fotografia de David Figueres]

Aquest cap de setmana a Búger, mentre celebràvem la memòria de la Xesca Ensenyat  gràcies a l’empenta de la Victòria i la Roser, la llum era feta de paraules. Durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca, però també de tantes altres coses que fan que sigui viva la vida.

No tot s’acabava en les taules rodones ni en el recital ni en la presentació d’Una altra vida, perquè després d’escoltar el que uns i altres havíem previst dir-nos, començava una altra trobada sense micròfons ni convencions i ens dèiem ‘jo sóc aquest que…’ Però sobretot, vam escoltar-nos les veus més enllà de les paraules, ens miràvem les mirades i tocàrem els gestos com si ara, lluny de la pantalla de l’ordinador, volguéssim fundar alguna mena de complicitat més duradora que un cap de setmana a Mallorca.

Em va agradar sentir tots i cada un dels ponents amb qui vaig compartir la taula sobre Blocs i Literatura, i també tots els de la taula de lectors de L’hidroavió apagafocs. Em va agradar escoltar en Marc Cerdó explicant l’obra de la seva mare i passejar diumenge pel Port de Pollença. Però em va agradar, sobretot, mirar la plana des del mirador Joan Alcover, anar amb la colla a sopar a Sa Pobla i xerrar sense mesura fins ben tard, que amb només quatre núvols el cel se’n rigués de nosaltres, l’arròs brut, descobrir curioses connexions i complicitats, veure Menorca des del terrat, aprendre que per anar a Roma es passa per Castelló, abraçar la Victòria després de tants anys i fer-nos una foto… Em van agradar moltes coses,  però el que més content em va fer va ser comprovar que més que no pas parlar, ens ho passàvem bé escoltant amb delit de saber.

I va ser així que anàrem deixant de ser només les paraules que escrivim als nostres blocs i començarem a ser ulls, rostres, gestos… ànimes, ara sí, encarnades i vives a les quals podíem abraçar i amb les quals podíem desitjar tornar-nos a trobar pel gust, només, de conviure. I si des del matí la llum s’havia omplert de paraules, molt aviat també les paraules se’ns anaren enredant entre els dits i les mans, entre els cabells i les llengües, entre les olors i les mirades, entre les absències i els silencis per ser nosaltres, aquells que un cap de setmana de mitjans de maig del 2012 vam trobar-nos a Búger per mirar de ser una mica més feliços.

Cap a Búger!

Quant la Victòria em va dir de participar en les I Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat, vaig fer un bot d’alegria i no m’ho vaig pensar gens ni mica. Poder, a mitjans de maig, volar a Palma i anar després a Búger a compartir experiència i paraules amb tot d’amics als quals ara podria posar cara i escoltar-los mentre compartim mirades i olors en aquest paradís que diu que és Son Bielí, se’m presentava com un regal de la primavera.

I ara, que gairebé ja hi som, mentre pensava què podia aportar-hi jo a la trobada, entre altres coses m’ha vingut al cap un apunt de l’agost de 2010 que parla del més important que m’ha donat haver conegut fa 12 anys els blocs de Vilaweb, la possibilitat de vèncer el silenci. Mentre, neguitós de content, espero l’hora de pujar a l’avió, recupero l’apunt que us deia.

A primera hora de dissabte seré amb vosaltres, a Búger, a recer de L’hidroavió apagafocs  per estimar encara més allò que ja estimem. Ja friso!

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

El llibre que llegies: primeres impressions…

                                                 

No fa massa, el poeta José Corredor Matheos m’escribia per dir-me  que li havia agradat El llibre que llegies perquè “la teva és una poesia autèntica, d’aquella que m’arriba més al fons. Per la seva intensitat i, al mateix temps, per la seva nuesa, el seu caràcter essencial. […] Es pot apreciar l’evolució d’un despullament i nuesa progresiva…” 

També la poeta i amiga Teresa Pascual, s’hi referia a com “un llibre bell, essencial, important”. I aquest matí, el poeta i crític Jordi Llavina publicava al diari Avui una crítica titulada La vida ben llegida que es pot llegir clicant la imatge que  il·lustra aquest post o, amb més comoditat, en aquest enllaç.

Estic content, ja ho veieu, perquè El llibre que llegies, està agradant força a qui ja l’ha llegit. Que després de la feina solitària que suposa escriure, t’arribin comentaris agradables sobre el que has fet és molt encoratjador. Dono, doncs, les gràcies al José, la Teresa i el Jordi, però també i molt a alguns amics, lectors anònims, que m’han volgut dir el què de la lectura que n’han fet.

PS: Ah! I per qui sigui a prop i li vingui de gust, us recordo que demà, divendres 4 de maig a les 6 de la tarda, el presentem a la Fundació Vallpalou de Lleida. Trobareu més informació aquí

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Maig


Ara, quan ja pensaves que tot ho tenies ben apamat, t’atrapen, des de les plantes nues dels peus, tantes vides soterrades que desconeixies, salvatges i desmesurades… Res no és com et semblava i el maig, com un cavall que es vol desbocar, et fita els ulls i rebufa i percudeix la terra amb les ungles del davant. La por et pinça l’estèrnum mentre, arreu, han florit les ginesteres.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008] 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari