Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Alibau, 1925-2012

Els primers anys, a Sant Llorenç, l’escola no era res més que una aula desangelada i freda amb un mestre que tothora descarregava la seva mala bava contra nosaltres. Fora, els carrers eren polsegosos i escrostonats. L’univers era estret i tot era tenyit d’una barreja de pols i cendra. No és estrany, doncs, que en mig d’aquell món on cada dia hi passaven les mateixes coses a les mateixes hores una vegada i una altra i una altra, em cridés l’atenció la figura esvelta i distingida d’un home que no s’assemblava als altres.

Vaig saber que l’anomenaven Salvador i que, a banda d’altres ocupacions, era pintor, però no com els que jo coneixia. Aquell ni vestia granota blanca ni carregava escales, llaunes i brotxes, aquell pintava quadres, conduïa un Mercedes d’un blau ben vistós i duia, de tant en tant, una barca a arreglar al taller de sota de casa. Per un nen de poble que encara no havia vist el mar, tot plegat resultava fascinant.

L’últim any d’escola –per sort el mestre de la mala bava ja no hi era- vaig guanyar-hi un concurs no me’n recordo ben bé de què. El cas, però, és que el premi va ser una caixa de pintures que aquell home que m’encuriosia, en Salvador, em va regalar. Amb les pintures d’aquella caixa vaig fer tot de provatures, i encara que no m’hagi dedicat a pintar, encara la conservo. D’alguna manera, aquella caixa de pintures va ser el bitllet d’un tren que em duria a conèixer moltes coses que ignorava.

Després, ja gran, ens va unir una curiosa amistat i una discreta i sincera estimació pel que cadascú de nosaltres feia, ell amb els pigments, el paper o l’acer i jo amb les paraules. Li he d’agrair la seva lectura atenta, crítica i sempre enriquidora; no era estrany que després d’escoltar un recital meu em fes arribar la gravació d’un músic que jo desconeixia per incitar-me a treballar en una direcció nova.

Amb els anys aquella fascinació infantil es convertí en una profunda admiració per l’home i per la seva obra. Com a artista plàstic havia trobat la seva pròpia direcció i havia creat un univers personal alhora que obria nous camins. Potser, després d’anys de treball i investigació, l’exposició Montserrat: Alibau, 2009 resumeix millor que res l’esperit de la seva feina. Seguia, però, treballant i buscant formes i maneres i l’art ha estat el seu motor fins als darrers dies.

Ahir va morir i avui, abans que sigui enterrat al petit cementiri de Sant Llorenç d’Hortons, m’he acomiadat d’ell. Reposava amb la figura encara elegant i l’aspecte de l’home savi i lliure que ha estat. Des d’aquí el meu petit homenatge i l’agraïment constant per tots els colors i matisos que aquella caixa de pintures em va descobrir.

A ‘Poetes de Martorell’


Fa unes setmanes, en Josep Díaz del grup TIM Teatre em va convidar a participar en el programa Poetes de Martorell. Aquest és un programa de poesia que ell mateix realitza per Ràdio Martorell i en el qual s’hi presenta cada setmana un poeta vinculat a aquesta vila. Divendres passat es va emetre el 16è capítol i em va tocar a mi.

El programa comença amb una breu presentació i conversa amb el poeta convidat, però  de seguida es dóna pas a la segona part, en la qual es pot escoltar una mostra de la seva poesia. Si us ve de gust escoltar les paraules d’en Josep i els poemes que vaig triar i recitar, ho podeu fer a través d’aquest enllaç. Gràcies Josep!

Blocs, encara?


Sí, blocs encara. Tot i l’empenta d’altres formes de comunicació a través d’internet com el Facebook o el Twitter, encara no és l’hora de liquidar els blocs. Alguna veu malastruga n’ha anunciat el declivi i la desaparició, però tot i així els blocs continuen a la  xarxa amb utilitats que no tenen altres eines que pateixen les limitacions de l’espai, la uniformització i, també, la necessitat de donar resposta immediata per evitar que l’usuari no desaparegui de l’espectre virtual.

A mida que n’hem fet ús, hem après a fer servir els blocs sense les presses dels primers temps i sense la necessitat d’actualitzar-los constantment, mals aquests que pateixen moltes xarxes socials en les quals encara no és prou definida la seva utilitat. De ben segur, que com en el cas dels blocs el temps ens ensenyarà a fer-les servir d’alguna forma menys compulsiva i més enriquidora que no pas ara.

Tot i el permanent canvi que es produeix a internet, les xarxes que teixim amb els blocs han adquirit amb el temps una solidesa que costa de trobar en les altres. Al Twitter o al Tuenti, al Facebook o a la seva competidora Google+, tot canvia en un segon i se’ns fa difícil recuperar allò que havíem intuït que ens podia interessar, de manera que el que era nou de seguida ja no ho és. Sembla que en aquestes xarxes es valori sobretot la novetat, raó per la qual ens veiem impel·lits a alimentar-les constantment perquè el flux de missatges no pari mai.

Els blocs, en canvi, tot i la seva capacitat d’immediatesa, s’han convertit en un refugi dins d’internet. Un refugi en el qual cada usuari decideix des de la imatge que vol projectar fins a la densitat i orientació dels seus apunts o el ritme amb què vol ser present a la xarxa. Sabedors que les presses i la necessitat d’alimentar la bèstia no són bones per pensar amb calma el món en el qual volem viure, som molts que encara som fidels als blocs i en llegim o hi publiquem pensament i opinió. En el món incert en el qual vivim, és un consol saber que tot i la volatilitat d’internet, hi ha alguns blocs que s’han consolidat i als quals hi podem anar a buscar-hi aquella dosi de reflexió que posada en discussió amb els nostres punts de vista ens ajudarà a tirar endavant.

Entre els blocs que han desaparegut hi ha de tot, n’hi ha que no en recordem el nom i n’hi ha que els trobem molt a faltar. Entre els que fa temps que són en marxa hi ha de tot i cada lector se’n fa la seva pròpia tria segons els seus gustos i expectatives. I també hi ha -i això penso que és senyal de la seva salut i utilitat- blocs nous, com Els primers freds de la Teresa Terrades que vaig incorporar fa poc a la meva llista i parla sobretot d’educació; o com Les isles interiores de l’escriptor Xuan Bello que afegeixo avui i també recomano.

Més enllà de debats sobre el suport, els blocs ens permeten ajuntar les virtuts que té l’escriptura com a eina amb la qual donem forma als pensaments i els modelem alhora que els exterioritzem, amb les virtuts que té internet a l’hora de deixar-nos publicar lliurement els nostres textos i arribar a persones amb les quals d’una altra forma mai no hauríem pogut compartir res. Per tant i mentre sigui així, llarga vida als blocs. 

Un any més

Com les sangs que amb l’empenta del cor ens recorren,
farà camí la vida sense preguntar-nos on volem anar,
un any més. El temps passa i ens estem fent grans.
Hem après, però, que no hi ha un abans ni un després,
que tot és u i mai no marxarem del tot, que viure és
com cavalcar a pèl, arrapats només a les crineres del temps.
I hem après, també, ara que ja no som unes criatures,
a besar-nos, sense por de tastar la felicitat, el moll dels desigs.