Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

‘Amor particular’

      

A vegades no saps per quina raó, de cop i volta una imatge, un vers o una música t’atrapen i se t’instal·len al pensament repetint-se una vegada i una altra. N’hi ha d’altres, com aquesta, que no en tens cap dubte del perquè. I és que, encara que tirar endavant no sigui fàcil i després d’un entrebanc en vingui un altre, tens la sort de no estar sol i tenir qui t’aculli i a l’hora t’empenyi a viure. 

De ben segur que deu ser per això que des de fa uns dies et ve al cap aquest ‘Amor particular’ que feia molt que no escoltaves, per això i perquè tot i el dolor que t’envolta, encara hi ha moments que pots dir -així, sense cap mena de vergonya- que ets relativament feliç.

Com la boira

Com la boira que aquests dies, quan es fa fosc, s’escola per tot, el
fred i la foscor se’t posen al cos. Agafen consistència als nusos dels dits, al
pit, a les espatlles que carregues endavant com aquests homes que travessen l’aire
gèlid del pont quan tornen cansats i avorrits de la feina. Com ells, mires
d’amagar-te de la por sota l’abric, però ja no te’n pots desfer perquè encara
que simulis un somriure, són molt llargues les nits i una tristesa somorta ha
colonitzat tots els racons del teu cos estremit. 

‘El teu nom és un ésser viu’ de Josep Manel Vidal

Des de fa molt temps, Filant prim és una de les millors coses que m’ha donat aquest món volàtil i confús d’internet. Som molts els lectors que gaudim a la xarxa de l’escriptura excel·lent de Josep Manel Vidal i que ara, a més ens podrem endur les seves proses farcides de poesia a la butxaca. Tenir a les mans El teu nom és un ésser viu, el llibre que en Josep Manel va publicar a finals d’estiu a l’editorial Germania, ha estat una alegria que ha crescut a mida que el llegia.

D’ençà que em va arribar que no em canso de rellegir-lo perquè cada vegada que ho faig hi descobreixo matisos i imatges que se m’havien escapat la vegada anterior i que ara m’esclaten al cervell com autèntiques càrregues de profunditat. Al cervell i als sentits, perquè l’autor no només sap molt bé que és a través dels sentits que ens pot fer copsar allò que ens ha de dir, sinó que a més sap fer-ho amb imatges que, sense sensibleries que embrutin la poesia, contenen una bellesa que es deriva de la senzillesa de l’expressió i de tota la veritat viscuda. Com quan a Experiència, el poema que obre el llibre, ens diu Hem donat a les nostres besades la forma d’una altra boca per fer-nos entendre que aquest llibre que estem encetant no és fruit de la imaginació ni és un exercici, és un llibre viscut i és la necessitat de dir la vida.

Podria parlar, com fan els crítics, dels diversos leitmotiv del llibre i enumerar-los, però ja els descobrireu  llegint-lo. En canvi, prefereixo referir-me a les emocions de la meva experiència de lector, ja que sovint he hagut de tornar enrere per descobrir què era el que feia que llegint aquest llibre em sentís tan a prop del seu autor. I finalment he descobert que la prosa poètica d’en Josep Manel Vidal té dues característiques que la fan tan personal i única: la fisicitat de les seves paraules i una forma de viure propera a la immortalitat.

M’explico. Josep Manel Vidal no escriu amb paraules que contenen només conceptes, ho fa amb paraules que contenen sensacions i per això omple els seus escrits de vivències com una manera d’apropar-nos al seu univers, un univers íntim en el qual tot és fluid com l’aigua, a vegades en forma de pluja, a vegades en forma de poal d’aigua bruta, de font que ja no raja o, fins i tot, en forma d’ànima líquida. També aconsegueix aquesta fisicitat del llenguatge fent-nos mirar amb els seus ulls i aconseguint que veiem allò que ell està veient, com quan diu Tu ets tota la natura que puc mirar avui; o quan fa servir el recurs d’explicar-nos com arreplega l’amor amb les mans: No em canse de fer-te descobertes. De conquerir-te replecs i redoneses. D’omplir-me les mans amb el paisatge estès de la teva nuesa[…]. Però el que el fa més especial, és que és capaç demostrar-nos amb molt poques paraules la fisicitat del que és eteri: Puc sentir la distància entre els teus llavis i la punta dels meus dits,…

Estic convençut que aquesta manera de donar cos a les paraules té molt a veure amb una manera de viure que se’ns explica al poema Presència. Segurament cada lector trobarà el seu, però per a mi aquest poema conté el cor d’aquest llibre. A Presencia  hi ha continguda tota una filosofia vital que és la que permet al poeta arribar a percebre tantes i tantes coses que sovint ens passen desapercebudes i que, en canvi, ens transmeten l’energia de l’univers. El poeta es mostra obert a qualsevol record i a qualsevol estímul que li serveixi per donar més densitat als dies que li toca viure. I sabedor que el temps és limitat, s’escampa en detalls per l’univers per ser, també, l’univers en el qual viu immers: […]Rere les formes impersonals dels objectes que van poblant els nostres espais creix la memòria. I amb unes coses i altres va teixint-se una presència infinita. El blau del cel net del migdia, el roig ombrívol del capvespre, els dits invisibles del vent llaurant-te el cabell, camí de la faena, els rierols de la pluja davallant el vidre del finestral, la remor dels arbres espolsant-se les fulles, l’olor de la fruita encetada al tall del ganivet, la terra mullada per la tempesta breu… Hi ha qui viu una curiosa immortalitat, escampant-se en detalls per l’univers que travesse dia rere dia.

Josep Manel Vidal és un observador profund de tot el que passa al seu voltant, de les grans coses com l’amor i també dels petits detalls que ens gronxen la vida, i en El teu nom és un ésser viu ens en parla perquè, com ell, prenem consciència de la densitat del món en el qual vivim i perquè no ens empassem la vida sense tastar tots els seus ingredients i gaudir-ne. Deu ser per això que tanca el seu Inventari amb L’agredolça evidència de saber que vius escampada en detalls per l’univers que travesse… Ens en parla –deia fa un moment- i en deixa constància amb una prosa poètica precisa i meticulosa capaç de crear imatges d’una gran bellesa com aquesta olor de la fruita encetada al tall del ganivet, capaç de contenir a l’hora i de forma inseparable la violència del tall amb la carnositat de la fruita. Una joia!

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Més ‘Poesia a la frontera’

Des del passat agost, quan es va presentar a Vall-de-roures, ‘Poesia a la frontera‘ ja s’ha presentant a diversos llocs. Demà, divendres 4, toca a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia (carrer de Sant Pere, 36), a partir de les 8 del vespre. Hi participarem el Santi Borrell, l’Antoni Casals, la Marta Pérez, el Joan Pinyol la Núria Talavera i jo mateix que, a més de presentar el llibre, llegirem alguns dels poemes que en formen part.

El llibre conté poesia escrita en aragonès, castellà i català amb el denominador comú de la frontera com a tema, tot i que de fronteres se n’hi poden trobar de  moltes menes diferents, no només territorials.

Pel que fa al meu cas, els tres poemes que hi apareixen van ser expressament escrits per aquest llibre i parlen de de les fronteres de la pobresa i  de la gana, de les del sexe i dels cossos i dels límits de la vida i de la mort. 
 

Ja ho sabeu, doncs, si la pluja us deixa i teniu ganes d’escoltar-nos, us hi esperem.  

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

No és polsegós l?aire

Ja no és polsegós l’aire. Plou i respires amb els arbres del jardí mentre l’aigua sadolla la terra. T’acostes les mans plenes a la cara i et venen, de sobte, les olors de la gent que t’estimes. Les duus amb tu, més enllà del temps, mentre sents encara la força de les abraçades i l’alè de les paraules dites de ben a prop. Després de tanta sequera, torna a ploure i la terra és molla. Ja no hi ha pols en l’aire quan t’acostes les mans a la cara per tornar a sentir la seva olor. Inspires amb força mentre escoltes la pluja. I no et cal res més, res més.