Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Llicorella que s’omple de llum

         Del coll i llavis s’esllavissen els besos
         i se t’amunteguen als peus, desendreçats

         com un pedregar a la falda de la muntanya.

         L’hora lamina la tarda i els desigs,
         i la vida, ara trencadissa com la pedra,
         és llicorella que s’omple de llum.
                                                          

Escric a crits la pell…

La pell del meu cos

Jugo a fer equilibris pels racons del meu cos
més enllà de la imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la dolcesa.
I si se m’esborra el rastre?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi la vida.

Aquest que acabeu de llegir, és el poema que tanca el llibre solsticis en minúscula de la Laura Dalmau. Demà en parlarem, ella i jo, i també llegirem alguns poemes. Això serà a la llibreria Al Vent de Badalona a les 7 de la tarda. Si sou a prop i us ve de gust, per descomptat que hi sou convidats.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

L’escollit

 

Em pregunto per què
les persones tenim la necessitat d’atribuir-nos un paper transcendent en el
curs de la història si, en realitat, no som res més que una petita baula
perfectament prescindible. Tot i així, hi ha un munt d’exemples de presidents i
expresidents, directius i, fins i tot, patriarques que s’arroguen un paper
fonamental i únic, tant pel que fa al sosteniment d’un país, una empresa o una
família, com a la custòdia  de les seves
essències.

Hi pensava aquest
matí una altra vegada, després d’haver llegit un article del professor José
Álvarez Junco en el qual es reflexiona sobre la relació especial que algunes persones,
i també alguns pobles, creuen tenir amb Déu. De tot plegat, em crida
especialment l’atenció i em sorprèn no només que algú s’atribueixi ell mateix
la condició d’escollit per desenvolupar una tasca superior, sinó que els altres li puguem atorgar aquest títol que sovint va
unit a una certa idea d’impunitat pel que fa a les coses terrenals.

Tot l’article té
interès, però m’he fixat sobretot en els dos darrers paràgrafs. Primer perquè
tot i que en el nostre entorn no hi hagi qui es consideri el braç de Déu, com
alguns reis espanyols o el reverend Phelps, encara hi ha qui viu –sobretot polítics-
amb la idea no sempre del tot conscient de dur a terme una missió que tot i que
escapa a la nostra comprensió, ens salvarà. I en segon lloc, perquè donar
crèdit a la idea d’excepcionalitat
quan ens referim a les persones encarregades de dirigir qualsevol empresa, ens
acosta perillosament a entregar la nostra voluntat i a perdre la capacitat
crítica i el lliure albir.

La història ja ens
ha ensenyat prou vegades quan de mal fan els cultes a la personalitat, i en el
moment que vivim ja res no ha de ser justificable ni en nom de Déu ni del
Poble. No som cap mena d’ésser superior ni l’escollit per a res. En tot cas, si
alguna cosa som és una certa quantitat de temps i memòria tan valuosos com els
de qualsevol altre.

Al final hi podeu
trobar un arxiu amb l’article sencer, però no me n’estic de transcriure també
aquí els dos paràgrafs esmentats:

[…] Quien llega a primera potencia del mundo
ha hecho, sin duda, muchos méritos. El error está en creerse que tiene una especial
relación con la divinidad o una “superioridad  natural” sobre los otros. Porque, a la hora de
los fracasos, cuando alguna operación, por ejemplo militar, salga mal, no
tendrá manera de explicarlo, salvo que piense que ha disgustado de algún modo a
la Divina
Providencia. Y la solución no será rectificar su política, mejorar
sus técnicas militares o abandonar alguna empresa por su excesivo riesgo o
coste, sino, por ejemplo, cerrar prostíbulos, como hizo Felipe IV; o castigar
con dureza la homosexualidad, como propone Phelps.

Los discursos
elaborados para consumo interno, a la mañana siguiente del triunfo, en plena
euforia autocomplaciente, no deben tomarse en serio. Porque lleva a obcecarse
en empresas imposibles y ruinosas. Más razonable sería estudiar situaciones precedentes
que pudieran enseñar algo sobre la actual y aplicarse la lección. Un adulto
debería ser capaz de prescindir de la idea de excepcionalidad, reconocer que su
caso no es único, compararse con otros y pensar en términos terrenales, prácticos,
de simple eficacia. Es lo que proponía Maquiavelo.”

És el que proposava Maquiavel i, a l’hora de la veritat, ja sabem que Déu no proveirà!

Els dies que vindran

En vaig tenir notícia llegint l’Ucronies del Joan i no vaig trigar gens ni mica a demanar-lo. I justament des d’ahir que Els dies que vindran em va arribar a les mans com si es tractés d’un regal, que no me’l trec del davant. He quedat fascinat per la bellesa de les proses poètiques d’aquest llibre d’en Jordi Carrió des de la primera a la darrera. La que obre el llibre es titula Roturat i diu:

El cant trencadís de l’oreneta confon l’or del liquen als teulats i un fil de vent et duu l’olor de la ginesta. Hi ha dies que necessites escriure mira quina placidesa el camp estès de bat a bat de la tarda, silent -lluny les veus del blat i el vent- pulcre, roturat amb traç precís com una gran cal·ligrafia de terra nua oberta de nou a l’aire de la solana. Hi ha dies que necessites escriure les garbes reposen -el gra és lluny de l’espiga- puntuant aquesta escriptura estesa, senyorejant tot l’espai roturat. Que necessites escriure reposen com si vetllessin la terra, els dies que vindran, el pa de demà.

[Jordi Carrió: Els dies que vindran. Editorial Fonoll, col.lecció de poesia Joan Duch, núm. 20. Juneda, 2009]

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

L’enganyosa sinceritat

Sí, així com ho heu
llegit encara que sembli una contradicció, perquè ja fa temps que hi dono
voltes i no m’ho acabo de creure això que diu que hem de ser del tot sincers.
Em sembla un altre dels enganys d’aquest bonisme
que fa uns anys es va posar de moda a les escoles i que després, amb els nens
ja crescuts, s’ha escampat per tot.

No hi estic d’acord que s’hagi de ser del tot sincer i engaltar-li a l’altre, fins i tot en
públic, les nostres fòbies. Sigui com sigui, la percepció que tenim del món no
només no és mai del tot objectiva, sinó que els sentiments que ens aclaparen la
deformen contínuament, i per això trobo que és una falta de respecte convertir
ningú en la diana de les nostres enrabiades, frustracions o misèries. Per què,
doncs, hem de perdre la dignitat i fer-nos mal llançant damunt la consciència
dels altres un concepte tant imprecís i confús com la veritat?

Actualment,
d’aquest dir-se les coses a la cara en treuen profit algunes cadenes de
televisió on es convida qui vulgui a cantar-li la canya al seu veí, la seva
exparella o el seu company de feina, i no em sembla que això ajudi a construir
res de res. Sobretot tenint en compte que la sensació que se’n treu de veure
aquesta pràctica és que qui ho fa no s’ha parat ni mig minut a ser sincer amb
ell mateix. I al meu parer és aquesta, la sinceritat profunda i absoluta amb un
mateix, la que sí cal practicar a consciència. Jo no vull que ningú m’expliqui
els seus pecats, però sí és d’agrair que cadascú se’ls reconegui íntimament, si
més no perquè aquest reconeixement i acceptació íntims ens fa ser més tolerants
amb les persones amb qui convivim.

Tant si es tracta
d’una persona propera com si no, no penso que sigui bo disparar-li les nostres rancúnies,
perquè sempre que ho fem és fàcil observar com en aquesta acció hi ha
contingudes les ganes de ferir, i dubto que cap relació interpersonal pugui
créixer agredint l’altre amb retrets. És per això que escampar visceralment
els nostres sentiments, falsament disfressats de sinceritat, em sembla una
trampa per la convivència. Tot i que sembla que manifestar la crua veritat –o
allò que a nosaltres ens va bé creure que ho és- ens pugui alleugerir, sovint
l’únic que aconseguim és crear més dolor.

Assumeixo d’entrada
que el que dic no és políticament correcte ni sovint ben vist –la sinceritat té
molt bona premsa-, i fins i tot assumeixo que hi pot haver qui em titlli
d’immadur o d’hipòcrita, però cada dia més els excessos de sinceritat em
semblen un engany i, mentre pugui, me’ls estalviaré.  Viure amb mi ja m’és prou difícil, però tot i
així quan aconsegueixo pair en silenci els pecats que he comès i puc encaixar l’adversitat
amb un cert estoïcisme, em sento raonablement feliç. Per què he de voler,
doncs, fer llenya de ningú?

‘Canigó’, 125 anys-125veus

Va ser de manera fortuïta
que un exemplar de la primera edició de Canigó
de Jacint Verdaguer em va arribar a les mans. El primer moment, no n’estava
segur i la memòria no m’ajudava a recordar quan s’havia editat per primera
vegada aquell llibre, però de seguida que vaig ser a casa vaig buscar un volum
d’història de la literatura per confirmar que sí, que aquell que tenia a les
mans, bellament imprès en paper de bona qualitat, era un exemplar de l’edició
de 1886. Ja us podeu imaginar que el guardo com un tresor i que llegir-hi els
versos de Verdaguer té un encant especial.

Tot plegat m’ha
vingut a la memòria perquè acabo de descobrir que per commemorar els 125 anys
de l’edició d’aquesta obra emblemàtica de Verdaguer, la Fundació Jacint Verdaguer de
Folgueroles
i la Càtedra Verdaguer
d’Estudis Literaris de la
Universitat de Vic
han engegat un projecte consistent en què
125 veus recitin els versos del Canigó.
 Cada dia, fins arribar a 125, es publica
un vídeo on podem escoltar la lectura que en fan diferents persones, composant
així una versió polifònica del  poema.

En el vídeo de dalt
s’hi pot escoltar la magnífica recitació de l’actor Lluís Soler, que fou l’encarregat
d’iniciar el Cant I. Us convido que l’escolteu, a ell i també a tota la resta a
mida que es publiquin els diferents vídeos, i us deixeu submergir en la bellesa
de les paraules i els versos que, ja fa 125 anys, Jacint Verdaguer ens va
llegar.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari